La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tornada a Palmira
A Palmira encara no han reconstruït el gran arc triomfal del llarg carrer de la columnata, destruït pels gihadistes durant la seva bàrbara ocupació. Passejo en solitud entre les seves columnes, on els antics pròcers van fer adossar lleixes per exhibir les seves estàtues. La mítica reina Zenobia, la Cleopatra de Síria, els havia demanat ajuda per erigir la monumental població. Notables, magistrats, capitans i guies de caravanes van posar davant dels artistes perquè esculpissin les seves imatges. Al centre de la ciutat hi havia quatre estàtues colossals de granit ofertes per Alexandria que representaven divinitats i obeliscos.
La primavera del 2016 el popular coronel sirià que tots anomenen el Tigre va alliberar la ciutat després d’una cruenta batalla amb l’Estat Islàmic. Llavors vaig poder visitar Palmira, en un comboi militar. El temple de Baal Shamin, l’arc triomfal i diverses torres funeràries havien estat dinamitades pels bàrbars de l’islam. Encara ningú no les ha pogut reparar. Palmira va patir menys destruccions del que al principi s’havia temut, perquè, com em va explicar el director general d’antiguitats de Síria, els gihadistes estaven obsessionats a excavar sota les ruïnes “a la recerca d’un tresor d’or”. Avui les seves inscripcions han estat esborrades de les escalinates del temple de Bel, que resaven “la victòria és d’Al·là”. Els bàrbars feien servir alguns paratges d’entre les ruïnes per a les seves execucions i com a camp d’entrenament de tir.
És difícil arribar a Palmira, al mig d’aquest desert providencial, si no es disposa d’autoritzacions militars per travessar els seus innombrables llocs de vigilància. Vint-i-un dies va durar la batalla ferotge en què l’exèrcit sirià es va haver d’enfrontar amb aguerrits mercenaris de l’Estat Islàmic, fortificats en coves i cavernes de rocosos turons circumdants, forçant l’exèrcit regular a adaptarse a la tàctica de guerrilles. Sense ajuda del poderós exèrcit rus no haurien pogut conquerir Tadmor, com s’anomena en àrab Palmira. Els militars russos continuen omnipresents al llarg de la carretera d’Homs, amb els seus carros de combat i els seus combois, els seus avions del veí aeroport militar, que va ser un dels objectius dels combats de fa dos anys. Els soldats russos es van encarregar de netejar la ciutat infestada de mines. Als seus barris abandonats hi ha inscripcions en rus que afirmen que no hi ha cap perill d’explosió.
Recordo que durant la meva visita de fa dos anys em va cridar l’atenció que molts soldats sirians no portaven casc. Quan ho vaig preguntar a un coronel de facció, em va contestar: “El casc preserva la vida però limita els moviments. No portar-lo és mostra de valentia”. La veritat és que, malgrat les seves penúries i mancances, els soldats sirians es van enfrontar a un enemic bàrbar, cruel, molt ben proveït i amb el desert i les fronteres obertes.
Després del desnonat hotel Zenobia, un dels històrics hotels d’una època del Llevant, a Palmira no s’hi veu una ànima. El veïnat, d’uns 40.000 habitants, va créixer al voltant de les ruïnes. Encara no fa gaires dècades que els seus vilatans vivien als temples; en viatges d’altres temps jo havia vist venedors que estenien tapissos, kílims i punyals florits sobre capitells i columnes truncades.
El color de la seva pedra ocre és el mateix color del desert. La seva llum és la llum d’Orient. Les seves palmeres enclaustrades per tàpies de tova donen vida a aquest paisatge àrid. Fa quatre mil anys altres palmeres van veure l’origen de la seva història, de la història entre Orient i Occident, en una escala de la ruta de la seda, de les caravanes que portaven mercaderies de la Xina, Pèrsia o l’Índia que bescanviaven a Egipte i a Fenícia. La seva existència es va mantenir en un equilibri inestable entre els grans imperis enemics, el romà i el persa. Els romans es van saber guanyar els notables de Palmira amb prebendes i distincions, però l’any 106 van ocupar la metròpolis oriental i es van apoderar de les seves riqueses.
Ara hi ha vagues projectes turístics de construir una via de tren que, partint de la Xina, arribés a Palmira, i a través d’altres trams enllacés Alep amb Istanbul, en un somni de recrear aquella ruta del que van ser l’Orient Express iel Taurus Express.
No s’hi veu una ànima; als barris abandonats hi ha inscripcions dels russos, que van netejar la ciutat de mines