La Vanguardia (Català-1ª edició)
La llei de la selva
El Govern central i l’oposició han entrat en una dinàmica del tot s’hi val per imposar les seves tesis respectives. El resultat és una crispació creixent i un abús dels recursos parlamentaris per guanyar l’adversari com sigui
El bipartidisme ha mort, però no sembla que ningú se n’hagi assabentat. El PP i el PSOE han donat mostres de governar com en els temps en què gaudien de majories absolutes i podien imposar les seves polítiques sense necessitat de buscar cap consens. Aquell temps s’ha acabat. L’actual aritmètica parlamentària obligaria a un exercici de pacte continu, on les decisions fossin fruit de llargues negociacions entre l’Executiu i l’oposició. Tanmateix, la realitat és que les diferents formacions són curtterministes i miren d’aconseguir victòries mínimes per imposar les seves tesis encara que siguin mitjançant artificis legals o forçant la legalitat parlamentària. La dinàmica d’aquestes últimes setmanes està generant un debat polític de baixa estofa on les desqualificacions deixen pas als insults.
Era evident que la via d’accés de Pedro Sánchez a la presidència del Govern mitjançant una moció de censura podia presagiar un escenari de summa agressivitat amb l’oposició. El PP no perdonaria tan fàcilment quedar descavalcat del poder d’una manera tan inesperada, i les files de Ciutadans tampoc no es podien quedar de braços plegats després d’assaborir que podien guanyar en unes eleccions generals que semblaven avançar-se. Però la realitat ha estat molt pitjor. PP i Cs han entrat en una guerra sense treva contra el Govern Sánchez en una competició per veure qui dels dos és més dur i no hi ha hagut cap mirament a recórrer a qüestions com Catalunya o la immigració on la prudència aconsellaria fer política d’Estat. Tot s’hi val per castigar un govern. Però l’Executiu de Sánchez tampoc no s’ha quedat curt. Ha entès que està en una guerra de supervivència i ha de recórrer a totes les armes a la seva disposició per guanyar aquesta batalla. Així va colar l’esmena per impedir que el Senat pugui fiscalitzar els futurs pressupostos dins d’una llei orgànica sobre la violència de gènere. Un gest lleig, especialment perquè recorria a una norma social que tenia el suport de totes les forces. L’excusa que era un ardit que s’ha fet moltes altres vegades no quadra amb el missatge de transparència i ètica que el nou Executiu vol traslladar. Ara, la mesura obre una guerra jurídica amb l’oposició que mobilitzarà els lletrats de les Corts per discutir el procediment. El Govern socialista lluitarà d’allò més per poder aprovar els seus pressupostos com sigui, i PP i Ciutadans faran el mateix per evitar-ho. S’anuncien dies on les dues parts forçaran totes les costures del reglament contra rellotge per imposar les seves tesis respectives.
En aquesta mateixa línia d’acció política al límit, Pedro Sánchez va anunciar una reforma de la Constitució per limitar els aforaments dels alts càrrecs de l’Estat sense plantejament previ a l’oposició. Una reforma de la Carta Magna no és un conill més del barret de copa, sinó que hauria d’obligar a un diàleg previ amb la resta de formacions si es vol aconseguir un ampli acord. I més en un afer com aquest que, 24 hores després, havia de ser discutit en un ple al Congrés dels Diputats amb una proposta de Ciutadans. El resultat final és que la iniciativa ha quedat momentàniament embarrancada i cal veure si l’Executiu socialista obté un rèdit polític amb ella o es converteix en un bumerang per les conseqüències que té. De moment, Podem, el seu principal aliat, ha assenyalat amb el dit la família reial, que quedaria fora dels aforaments en el projecte socialista. El Govern es nega a tocar la inviolabilitat del Rei, per la qual cosa la formació de Pablo Iglesias i els partits nacionalistes ja li han dit que no li donaran el seu suport. Un nou problema per a la Moncloa que aquest sí que no ha estat creat artificialment per l’oposició.
El resultat final és un increment de la crispació i la sensació que la legislatura viu en una muntanya russa contínua on es passa de l’exhumació del cadàver de Franco a la dimissió d’una ministra, al plagi d’un llibre del president o al màster del líder de l’oposició, sense temps a madurar res. Una guerra sense treva que deixa molts més vençuts que vencedors.