El Tete, la disrupció

Ernest Maragall serà l’alcaldable d’ERC a Barcelona i demà, si no passa res, Manuel Valls anunciarà la seva voluntat de presentar-se a les municipals, com a candidat d’alguna cosa més àmplia que Cs. Alhora, corren rumors sobre possibles tapats o tapades per encapçalar una llista abonada per Puigdemont que eixampli el perímetre del PDECat (Junts o Crida), que va triar en primàries Neus Munté, un nom envoltat de provisionalitat.

La jugada d’ERC, inspirada per Junqueras, és un moviment audaç –ara en diuen disruptiu– que vol aconseguir diverses coses: fer una picada d’ullet a votants no habituals de les sigles republicanes, aprofitar el capital polític d’un veterà que coneix com pocs la metròpoli i la Casa Gran, conjuminar independentisme i barcelonitat i, per damunt de tot, ressuscitar amb autoritat el llegat del maragallisme per –suposo– adaptarlo al nou context. El preu de l’operació ha estat desmentir les bases del partit, que en primàries havien fet costat a Alfred Bosch, la qual cosa indica que certes imitacions de processos participatius són poc creïbles.

Sembla que el debat sobre la Barcelona del futur s’articularà sobre una competició per veure qui reedita amb més gràcia el maragallisme. Colau, que havia abjurat del model de ciutat del gran alcalde olímpic, vol ser-ne la continuïtat més progre; Collboni, l’alcaldable del PSC si no hi ha sorpreses, dirà que té la formula més fidel a l’original; Valls fitxa antics maragallistes per cuinar la seva salsa; Mascarell –que es postula per liderar una llista del sobiranisme postconvergent més o menys transversal– pot dir que és un dels més acreditats ideòlegs del príncep que va aconseguir que ser barceloní fos un orgull.

Només Jordi Graupera, promotor de les primàries per bastir una candidatura unitària independentista, fuig en teoria d’aquest marc, que considera lligat a “un passat mitificat, construït com una fantasia”.

Òbviament, la batalla de Barcelona no es pot desvincular de la situació general a Catalunya, per bé que els electors voldran sentir solucions clares als molts problemes que l’actual equip municipal no vol o no sap abordar. Maragall trenca una polarització reduccionista entre una Colau que haurà de justificar la seva gestió i un Valls que s’ofereix com ho faria un alt executiu, com si no sabéssim res del seu fracàs francès. Costa d’entendre que certes elits locals tinguin interès per apadrinar un cap de l’oposició previsiblement efímer. Provincianisme atroç.

La pregunta del milió: Ernest Maragall estaria obert a una llista que ajuntés ERC, PDECat, el puigdemontisme i els no adscrits? L’interessat ha deixat caure la idea d’una “llista oberta de ciutat”, però els republicans no volen saber res de candidatures unitàries. I tampoc desitgen polítiques de pactes rígids –frontistes– per a l’endemà dels comicis. Però tot és massa incert per ser taxatius. Sobretot si s’acceptés –al PDECat i a Waterloo– que és el Tete qui dirigeix i qui aspira a tenir la vara.

Maragall trenca la polarització entre Colau i Valls, que s’ofereix com si no sabéssim res del seu fracàs francès