El mutisme de la societat civil

La regió d’Espanya que més contribueix al PIB nacional continua insurrecte, amb un cap de govern que, sense haver estat elegit, sosté que el titular del càrrec no és ell, sinó un pròfug de la justícia, i aparentment dedica gran part del seu temps a injuriar allò espanyol, tot i que, això sí, amb una finalitat última, que no oculta: proclamar la república catalana.

La irritació de la resta, malgrat que els partidaris de la independència, segons tots els indicis, no arriben a sumar el cinquanta per cent del cens, li importa ben poc, perquè la seva presència a la vida política va d’una altra cosa, no de plans enfornats amb rigor.

Aquest país, flàccid de valors i reflexos, sempre a la recerca de coexistències, ha incorporat a l’actualitat mediàtica, com a novetat, al cistell de la temporada acabada d’estrenar, l’oferiment del president del Govern central al de la Generalitat d’un referèndum per a l’autogovern. La resposta no s’ha fet esperar: “Referèndum, sí; d’autodeterminació”. Rèplica que recorda allò d’“independència o independència”.

Com deia un cap que vaig tenir, “cada dia té el seu afany”. I el penúltim afer del tòrrid estiu de malvescos puríssims i mosquits envalentits ha estat l’anunci del president del Govern de desacatament de la sentència pendent de dictar (“si no m’agrada”) i l’amenaça tauromàquica d’obrir la porta per deixar anar els presos. Amb aquesta desimboltura demostra que desconeix què és i com funciona el Tribunal Suprem.

És fàcilment comprensible l’afany del cap del Govern espanyol per marcar distàncies amb el seu antecessor i mostrar al món les seves ganes de diàleg. No parlar amb l’adversari no s’entén en la cultura de les democràcies occidentals. A més, si la conversa no dona resultat, sempre li queda el recurs de dir: “Ho he intentat tot, però amb aquests no hi ha manera; no em queda més remei que fer el que no volia”.

Menys fàcil és entendre l’afany dels qui contribueixen a donar pàbul a un futur incert, ja que els qui només volen la ruptura tanquen les portes a tot el que no sigui la via unilateral, ja judicialitzada. Els qui han trencat amb la resta d’Espanya i amb els seus propis conciutadans (l’altra meitat), no estan disposats a retrocedir a posicions per ells “autonomistes”, de manera que el conflicte resulta inexorable.

I aquest és el pitjor escenari de tots, perquè es tracta d’un camí extraviat. Entre el candor, que no forma part de la vida política, i la persecució d’un propòsit legítim, el de canviar des de dins les regles del joc, hi ha un bon tros de posicions sense posar en perill la pau social. La millor manera d’anticipar l’avinença és evitar una confrontació civil reinstaurant l’ordre i la convivència, que s’han quarterat per seguir senderes de mobilització (el carrer) o discriminació (“no ets dels nostres”). Tot i això, hi ha gent que s’entossudeix a negar l’evidència d’aquesta ruptura.

Per advertir els efectes d’aquesta cultura en què la màquina de picar carn funciona nit i dia, només cal observar el que aquesta deriva ha liquidat en tan sols un any de funcionament. Presidents (Mas, Puigdemont, Rajoy), vicepresidents (Junqueras, Sáenz de Santamaría) i els seus adjacents han anat desapareixent de l’escenari, víctimes d’esvaïment amb pèrdua del ritme sinusal.

Resulta ineludible no tenir por de la realitat, desafiar-la, posant les cartes a sobre de la taula per acabar en un compromís que desempantanegui el conflicte i desemboqui en quaranta anys més de benestar i progrés. Això depèn, sobretot, de la voluntat d’una majoria rotunda de catalans. I també de la d’una majoria encara més concloent d’espanyols. I, finalment, de la resta d’europeus, a qui també afecta la possible secessió unilateral de Catalunya. Si un nombrós contingent de catalans tanca la porta a l’aventura de la ruptura impossible i deixa en minoria els qui fan política de casino, s’haurà fet un pas cardinal cap a un escenari millor.

Esclaridor cronista d’aquest temps, Jesús Cacho, des de la seva tribuna de Vozpópuli , ha expressat amb paraules inflades una cosa que fa temps que tritlleja a les converses a mitja llum.

L’escriptor de Palència, que va ser capità de la marina mercant, continua cridant l’atenció sobre l’absència de veus crítiques procedents de la societat civil organitzada: “El gran empresariat patri prefereix guardar un escrupolós silenci, com si la cosa no anés amb ell. Veure, sentir, callar i exhibir-se submís”. L’espès silenci.

Amb el seu enlletgiment als qui denomina “obedients escolans disposats a mantenir la casulla del personatge”, denuncia que “molts d’ells viuen de la tarifa, del favor oficial; tots són negocis més o menys regulats; tots o gairebé tots estan obligats a l’exercici d’acatament que arrossega el seu bon nom, si el tinguessin, pel fang de la servitud voluntària”.

Sense ingenuïtat, perquè és difícil fer front al radicalisme d’imposició, no cal deixar el futur en les mans exclusives de fanàtics que embarquen –enlloc– ciutadans benintencionats.

El mutisme de la societat civil que assisteix, atònita i sense queixar-se, al segrest del Parlament català, fet gravíssim que hauria d’alarmar als qui no desitgen la ruptura, és incompatible amb la magnitud de l’escomesa. Cal entendre que solucionar aquesta papereta és una tasca dels polítics. La societat no pot sortir cada dia a manifestar-se, però la batzegada del desacord ha de sentir-se de forma nítida i generalitzada.

Els que han trencat amb la resta d’Espanya no volen retrocedir a posicions que veuen com a “autonomistes”

L’escenari millorarà si un nombrós contingent de catalans tanca la porta a l’aventura de la ruptura impossible

GETTY