La Vanguardia (Català-1ª edició)
El pèndol i la tensió
Espanya té condicions per volar, però a causa del patriotisme dominant, es resigna al vol gallinaci
Es diu que Aznar ha tornat. Les opinions que aquest personatge suscita són molt calentes. Uns el consideren l’encarnació del diable, els altres l’aplaudeixen com la reencarnació del Cid Campeador. Allunyat del blasme i de l’elogi, voldria aproximar-me a la seva figura per situar-lo en el punt que li correspon: a la rotonda que, del consens de la transició, va conduir-nos a la dramàtica avinguda del dissens actual (crisi catalana, xoc de generacions). José M.ª Aznar ha estat la figura més determinant d’aquests 40 anys de democràcia (“determinant” no vol dir ni el més bo, ni el més admirable, però sí el més influent).
El sociòleg José Luis Álvarez va explicar magníficament l’aparició d’Aznar com l’equivalent espanyol dels tres líders que van canviar el món: Reagan, Thatcher, Joan Pau II. Cadascun a la seva manera, aquests líders van introduir tensió en unes societats endolcides per dècades de consens social (Roosevelt, Pla Marshall, mercat comú, hegemonia socialcristiana o socialdemòcrata). Aquelles societats s’estaven adormint i la transgressió neoliberal va contribuir a despertar-les. Aquells líders van sacsejar els seus països i van contribuir a la revolució liberal que encara cueja a tot el món (tot i que ara ja sense tensió innovadora, sinó atrapada en una lògica financera que, si no es reforma, desembocarà en un cop de pèndol antagònic: el sobiranisme populista). Per la seva banda, Joan Pau II va qüestionar la cultura del consens, que el concili Vaticà II afavoria, en confrontar-se frontalment tant amb el bloc comunista com amb el progressisme catòlic (diàleg cristiano-marxista).
Uns anys més tard, Aznar va fer el mateix en una Espanya que s’havia acostumat, gràcies a la transició, al consens. Partint de l’Estat de benestar creat pels socialistes, Aznar va promoure la revolució individualista del capitalisme popular. Va impulsar les privatitzacions i l’alliberament del sòl, i va guiar l’aparició d’una nova classe dirigent. Va propugnar la inversió immobiliària i financera com a valors del progrés col·lectiu. Va presidir l’època del vedell d’or. Després va venir el diluvi.
La gran tensió que va introduir Aznar va ser el qüestionament del pacte territorial de la transició. Articulant l’insuportable dolor que ETA causava, va potenciar un discurs patriòtic que sintetitzava el nacionalisme espanyol amb la noció francesa de ciutadania. Formalment, era un discurs antinacionalista. Rebutjava tots els nacionalismes per perillosos. Però, paradoxalment, afavoria el màxim confort per a les emocions espanyolistes, heretades tant del falangisme com del tradicionalisme. Aquesta suma de contraris li va permetre penetrar en els sectors intel·lectuals d’esquerra (de Savater a De Carreras). Per si fos poc va dibuixar un nou horitzó expansiu. Espanya podia reconquerir Llatinoamèrica a través de Repsol, Endesa, Santander i companyia. Espanya podia esdevenir pont entre Europa i Amèrica (d’aquí l’accent mexicà en la conversa amb Bush). I Madrid, la megàpolis del sud d’Europa. Antagònicament, a Barcelona es percebia un risc de provincianització.
La visió aznariana va conquerir l’hegemonia a tot Espanya, menys al País Basc. I a Catalunya: l’ascens de Carod Rovira (i la clau de la governació que des d’aleshores ERC posseeix) és conseqüència de la reacció al·lèrgica que genera a Catalunya el discurs aznarià i del procés de recentralització, avalat per una política de nomenaments judicials que perdura: Carlos Lesmes, president del Suprem i del Poder Judicial, va ser director general amb Aznar.
Aquella tensió va portar, primer, el procés de renovació de l’Estatut, amb les tensions i fiascos que tots coneixem: el TC va fer una interpretació aznariana de la Constitució. Per això arribem a la crisi actual.
La visió d’Espanya d’Aznar (de la qual Cs és la quintaessència) va perviure en temps de Zapatero com a pensament dominant. I ha perviscut amb Rajoy. Si els socialistes (i Podem) retornen a la guerra civil i als temes de moral (casament homosexual, potser aviat eutanàsia), és perquè aquests temes divideixen la dreta entre conservadors i liberals. Combatre la idea d’Espanya que el PP o Cs encarnen és prou més complicat.
Ara bé, els espanyols, siguin d’on siguin, també s’adonen del llast de tants anys de tensió. La visió d’Espanya aznariana potser té molta força, però deixa en fora de joc Catalunya, de manera que el conjunt no aconsegueix mai alçar el vol. Espanya té condicions per volar, però ha de resignar-se al vol gallinaci (ja que el patriotisme dominant problematitza l’eix de Barcelona, que és essencial). Per això dic sovint que a Espanya hi ha dos somnis en disputa: el de la independència i el de la uniformitat a la francesa. Ambdós són contraris a la realitat. Un no recularà si l’altre no recula.
El pèndol va portar Aznar. Però ara el pèndol podria allunyarlo. Comença a créixer, a tota Espanya, bé que tímidament, la impressió que el consens i la mútua concessió serien més constructius que persistir en la lògica dels somnis. Els somnis eternitzen la tensió.