La perversió democràtica

La democràcia es caracteritza, en essència, per dues notes. Primera, per l’elecció popular dels que manen o, millor encara, per la possibilitat de fer fora els que manen, cosa que implica el control continuat del seu exercici del poder. Segona, pel respecte a la llei –expressió de la voluntat general– tant pels que manen com pels que obeeixen. La primera nota és tan òbvia que no requereix comentari. Però sí que l’exigeix –i de quina manera!– la segona: el respecte a la llei; sobretot a Espanya i en aquests moments.

Deia el professor Aranguren que el pitjor de les Lleis Fonamentals franquistes no era el seu contingut, sinó el fet que es promulgaven amb la intenció de no respectar-les. Sigui com sigui, el cert és que el llegat més pervers de totes les dictadures, encara més que la conculcació dels drets humans i de les llibertats formals –malgrat ser tan greu–, és que acostumen els ciutadans a no complir la llei, que és considerada no com l’expressió concreta d’un pla vinculant de convivència en la justícia, sinó com una ortopèdia formal que esgota la seva eficàcia en la creació d’una aparença de legalitat. I no és així. El respecte a la llei és l’eix axial de la democràcia, perquè només la llei ens fa a tots lliures i iguals, i subordina els interessos particulars a l’interès de tots. Un Estat democràtic de dret no és més que un àmbit en què es compleix la llei.

El general Miguel Cabanellas era cap de la V divisió orgànica d’Aragó el 1936. Incorporat a l’alçament militar malgrat ser republicà, i aclaparat poc temps després pel rigor de la repressió a la zona nacional, va dir aquestes paraules: “En aquest país, algú ha de deixar d’afusellar alguna vegada”. Doncs bé, ja fa temps que aquest país ha deixat d’afusellar. Ara fa falta que aquest país s’avingui d’una vegada per sempre a complir la llei, començant per la Constitució, sense buscar excuses ni dreceres, sense utilitzar les institucions jurídiques com a barrera, sense judicialitzar artificialment els conflictes buscant en la llei el que la llei no pot donar, sense pretendre ser més llestos i astuts que ningú. Es va poder pensar, a inicis de la transició, que una de les tasques més honroses dels partits era introduir en la societat espanyola la convicció que les lleis estan per ser respectades, tant per l’Estat que les dona com pels ciutadans que les reben. Però aviat es va veure que no era així. Tots els partits han instrumentalitzat la llei al seu servei (pensi’s, per exemple, en la utilització abusiva dels decrets llei). I s’hi ha d’afegir que l’incompliment habitual de les lleis provoca la instrumentalització de les institucions. Tant si ho fa el Govern central com si és obra dels governs autonòmics. Aquesta és la perversió més gran de la democràcia. Aquest és el dèficit més greu de la democràcia espanyola.

Ara bé, una llei –també la Constitució– no és un dogma immutable. La llei ha de canviar quan canvia la convicció social dominant (expressada democràticament), en la qual la norma troba el fonament de la seva obligatorietat i de la seva coercibilitat. Perquè –deixant al marge els drets humans fonamentals– és just el que cada societat considera adequat al que és convenient en cada moment històric. Però aquest canvi legal s’ha de fer sempre observant els requisits exigits per l’ordena- ment jurídic vigent, sense que hi hagi fórmules màgiques ni habilitats obliqües. El principi de legalitat ha d’articular-se amb el principi democràtic. Ni la llei ha de prevaler sobre la voluntat de canvi, ni aquesta pot prescindir de la llei vigent amb el pretext d’una voluntat popular concebuda com a omnímoda.

A més, si la llei no es compleix, aviat decaurà la seguretat jurídica entesa com la confiança en l’ordre legal establert, tant pel que fa a la garantia de drets i llibertats com pel que respecta a la certesa en la regulació de les titularitats i dels intercanvis comercials. Tant és així, que pot dir-se que hi ha progrés econòmic perquè hi ha mercat, però que hi ha mercat perquè hi ha seguretat jurídica. No obstant, succeeix amb la seguretat jurídica el mateix que passa amb l’aire que respirem: que només es percep la seva importància quan ens falta. Però aquest fet no pot obviar una realitat tan oculta com certa: la importància extraordinària que la preservació de la seguretat jurídica té per a la subsistència de la democràcia i per a la protecció dels més dèbils. És freqüent pensar que la preocupació més gran dels pobles gira entorn del creixement econòmic i d’un just repartiment de càrregues i beneficis. No és cert. La inquietud màxima de qualsevol societat, en tot temps i lloc, gira entorn de la preservació de l’ordre i de la seguretat jurídica. Un ordre que és vist moltes vegades com una cuirassa rígida i forta, però que és molt més feble del que sembla i es trenca amb facilitat. Si això passa, les conseqüències són molt greus, perquè, si amb la legalitat no n’hi ha prou per preservar la legalitat, no hi haurà cap altra sortida que l’autoritarisme. Totes les involucions democràtiques, inclosa la que apunta avui al món, tenen sempre aquest origen.

COL·LECTIU TREVA I PAU, Jordi Alberich, Josep M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Carlos Losada, Juan José López Burniol, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, J.L. Oller-Ariño i Alfredo Pastor

L’incompliment habitual de les lleis provoca la instrumentalització de les institucions

Ni la llei ha de prevaler sobre la voluntat de canvi, ni aquesta pot prescindir de la llei vigent