T’ho diré una sola vegada

Dir una cosa una sola vegada no la fa més important, tot i ser una bona estratègia per captar l’atenció de l’oient

John Banville és un escriptor irlandès que té una doble personalitat literària. Amb el seu nom real publica celebrades novel·les i obres de teatre des del 1970, però l’any 2006 es va llançar a la piscina de la narrativa negra amb la cara tapada per un antifaç. Des de llavors ja ha publicat mitja dotzena de novel·les negres amb el personatge Quirke, i aquestes les signa amb el pseudònim Benjamin Black. En tots dos casos Banville presumeix de no reescriure mai. Més encara, diu que escriu en net perquè cada frase se li forma al cap abans de baixar-li pels dits i transformar-se en text. Fa una colla d’anys vaig tenir ocasió d’assistir a una lectura pública que Banville va fer a la biblioteca de Cork i, al final, em vaig acostar discretament a la taula des d’on ens llegia fragments de la novel·la que llavors tenia als fogons. Però no ho vaig poder corroborar perquè duia el text imprès i, doncs, no hi havia manera de comprovar que no l’hagués reescrit. Suposo que m’esperava trobar un text manuscrit d’aspecte impecable, sense cap paraula ratllada. Les paraules de Banville, que no m’acabo de creure, em van ressonar ahir al metro quan vaig sentir una veu amenaçadora que bramava: “Només t’ho diré una vegada”. La sentència anava adreçada a una dona i el to de l’emissor era superbiós.

Vaig aturar-me a parar orella. El que després va dir una sola vegada va ser molt banal, però el descrèdit de la repetició que traspua la frase em va cridar l’atenció. Dir una cosa una sola vegada no la fa més important, tot i que sembla una bona estratègia per captar l’atenció de l’oient, avisat com està que si no s’esforça a escoltar-ho ja no tindrà cap més oportunitat. L’home que només deia les coses una vegada tenia un aspecte gris, però potser era un Banville de l’oralitat. Potser també tenia el do de formalitzar els pensaments abans d’articular-los de viva veu. Alguns esperits creatius detesten les repeticions. Fan les coses amb intensitat, mirant de no repetirne cap. Treballen en viu, aplicant a la vida la mateixa concentració que requereix un programa de televisió en directe o qualsevol missatge no editable, com a Twitter, que després només es pot rectificar esborrant-lo o afegint-hi missatges que encara subratllen més l’error comès. Dir les coses només una vegada és dir-les en temps real, un concepte en voga. Fa cinquanta anys encara ningú no havia sentit la necessitat de diferenciar el temps real del temps intervingut per l’home. Executar una cosa en temps real vol dir simplement fer-la en el mateix moment que està passant. Sense repeticions. Perquè a la vida tot és assaig i estrena alhora, igual com ho va ser la reacció de la víctima de l’home que només deia les coses una vegada. Abans que pugués completar-ho, ella va fer mitja volta i el va deixar amb la paraula (única) a la boca.