Brownie de castanyes

Que del color castany en diguem marró és influència del francès, llengua en què marron vol dir justament castanya. No és fins fa un segle que els diccionaris comencen a recollir aquest sentit qualificant-lo de gal·licisme inútil atès que ja teníem el castany per al color referit. Però els parlants són fets a la seva i avui ningú no podria concebre parlar de colors i no fer servir el mot marró, malgrat que Juan Núñez, al seu blog El valor de ser auténtico, consideri que aquest color és un dels que menys atrauen perquè es veu “brut, lleig, vell, desagradable i antieròtic”.

Per influència del castellà, avui també el català ha acabat fent servir marró amb el sentit de problema gros. I d’on ve aquest sentit? Hi ha més d’una teoria i cap no pinta com la definitiva. D’entrada, no sembla que tingui a veure amb el color, per tant, les referències escatològiques no presenten cap base sòlida. Ni “menjar-se un marró” vol dir “menjar-se una castanya”, que no seria tan desagradable. Segons uns investigadors, com Pancracio Celdrán, a Salamanca i en altres llocs de Castella de la biga mestra que aguantava molt de pes –perquè s’hi penjava la matança, per exemple– en deien marrón, i d’aquí que si a algú li carregaven el marró era perquè li queia un pes que havia de traginar.

Uns altres lingüistes es decanten per un ús medieval de marrar (desviar-se del camí), que feien servir els lladres quan aconseguien fugir dels seus perseguidors. De marrar, marrón, una gran escapada. Però si un dels malfactors no aconseguia escapolir-se de l’escomesa, havia de carregar amb la fugida (el marrón) dels altres. I encara hi ha una altra versió a partir del joc de la marra i la pedra anomenada marrón.

Sigui com sigui, amb aquest sentit ja ha passat al català, tot i que algunes vegades s’ha defensat de dir-ne gripau (“empassar-se un gripau”), per evitar aquest nou ús. Però mentre ens empassem els gripaus de la llengua intentant aturar la invasió, resulta que el marró ja ha fet un pas més. És allò que deia al començament sobre els parlants, que són fets a la seva, perquè el geni de la llengua encara li ha trobat més expressivitat recorrent a l’anglès.

Ara arriba el brownie, el pastís fet amb xocolata, ous, farina i nous batejat amb el mot anglès que vol dir marronós. Doncs ara resulta que, per assimilació amb el color marró i fent una gracieta, brownie també s’està començant a fer servir per al problema gros. D’aquí a un temps, algú es demanarà per què coi d’un gran problema en diem un brownie, tan bo com és. Les teories que se n’elaborin poden ser més pintoresques encara.

Les teories sobre l’origen de l’expressió ‘menjar-se un marró’ són ben pintoresques