La Barcelona cràpula sona a jazz

Migdia. Pica el sol. La plaça de les Drassanes, d’on neix el Paral·lel,és una ratera per als cotxes que van en direcció al passeig Josep Carner. El sorollós clàxon tocat per l’avorriment no permet sentir el que sona uns quants metres més amunt, a l’avinguda que el segle passat va ser el cor del montmartre barceloní: al Paral·lel, a l’altura del carrer Nou de la Rambla, en un enorme escenari mana el jazz de la big band Barcelona Jazz Orquestra. Les primeres parelles comencen a ballar i en poc més de deu minuts ja en són una trentena. Una septuagenària balla tota sola. Amb els ulls tancats. Somriu. El 75è aniversari de la mítica Sala Apolo –un dels escenaris precisament de la Barcelona Jazz Orquestra– ha estat l’excusa perfecta per omplir fins aquesta matinada de música a l’aire lliure, vida i records un tram de l’avinguda del Paral·lel. El Reial Combo Lisboeta, The Manil·las, Throes + The Shine i Nathy Peluso formaven part del cartell previst. “Són molts records. Aquesta música...”, diu la septuagenària, sense parar de ballar, sense explicar res més, envoltada de barcelonins (hi ha turistes, però no en són tants). Hi sovintegen els joves de trenta i quaranta anys que es mouen al ritme dels saxos sense perdre de vista els menuts que corren d’un costat a l’altre. “La Sala Apolo, sí esclar. Uf. Moltes històries! A més d’un concert hi he anat. I a més d’una sessió tecno”, comenta Jesús, 41 anys, veí de Sants.

La música techno: una de les cares d’una sala de ball amb tres quarts de segle d’història, la vida de la qual, de fet, va començar anys abans, el 1935, quan el local va néixer com un parc d’atraccions. Un espai viu desbordat d’històries (Apolo. 75 anys sense parar de ballar, d’Eva Espinet, i que acaba de publicar Comanegra en fa un repàs extens).

El jazz arriba fins a Nou de la Rambla en direcció al Raval, “el carrer que no dormia mai”, com el va definir el comissari Méndez de Francisco González Ledesma, quan aquella via es deia Conde de Asalto. El supervivent Bagdad observa el malmès Teatre Arnau. La música també arriba a la porta del Teatre Victòria on participants del programa Got talent són gravats entrant i sortint sota la mirada dels que dinen al restaurant de menjar ràpid del costat. Allà hi havia el bar La Tranquilidad, el local fosc però amb piano, nevera i un taulell modern, en què hi van ser tant Pío Baroja (El cabo de las tormentas) com André Malraux (L’espoir). El bar que va acollir la fundació del sagnant grup de pistolers Els Solidarios sota un retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia.

Eren altres temps: el dels cafès, de quan El Molino es deia Le petit Moulin Rouge. Després en van venir d’altres. I la Sala Apolo va néixer i va sobreviure: la veterana adolescent d’una avinguda que ahir, amb la música, convidava a viatjar en el temps. I fer-ho en ple carrer.