La Vanguardia (Català-1ª edició)
“A Lluís Pasqual el van sentenciar quan es va negar a penjar el llaç groc al Lliure”
Coixet diu que “ni la Fura ni ningú no ha de disculpar-se pel que porta a la solapa”
“Lluís Pasqual va firmar la seva sentència quan es va negar a posar el llaç groc al Teatre Lliure”, va dir ahir la directora de cinema Isabel Coixet durant un diàleg públic amb el corresponsal de The New York
Times a Espanya, el suís Raphael Minder, en el marc de l’Hay Festival, esdeveniment que ahir va tancar les seves portes a Segòvia, després de quatre dies d’intensos debats –literaris i intel·lectuals– que han mobilitzat desenes d’escriptors i pensadors vinguts de tot Europa.
La cineasta també va opinar que “ni Àlex Ollé ni La Fura ni ningú no han de demanar disculpes per portar un llaç groc a la solapa. Que la gent porti a la solapa el que vulgui, és la seva solapa! Una altra cosa és que els llaços envaeixin l’espai públic. A mi no m’agrada veure tots els arbres del meu carrer plens de plàstics. Ara bé, jo no trauré mai un llaç, per descomptat”.
Minder, que ha escrit nombrosos articles i un llibre sobre Catalunya, va confessar: “La meva meta és que m’odiïn les dues parts igual”. “Jo confesso el meu esgotament, és molt difícil mantenir la serenitat i no tinc vocació de Joana d’Arc”, va replicar Coixet, que, després d’afirmar que “no votaré mai Inés Arrimadas”, va subratllar que li semblava “inacceptable que la insultin d’aquesta manera”. Minder va sostenir que els éssers humans “necessitem pertànyer a alguna cosa, una nació, una religió, un equip de futbol...” a qui Coixet va respondre: “Jo no sento aquesta necessitat de ser d’una tribu”.
De fet, va manifestar la seva admiració per l’actriu Rosa Maria Sardà, “que va anar a la Generalitat a tornar la Creu de Sant Jordi i va demanar un rebut. Jo també la tinc, de quan les donava Maragall, però quina mandra anar a tornar-la... Al meu pare li va fer molta il·lusió, de fet l’hi vaig donar, i a més en tinc una altra, la de Belles Arts, que me la va donar el rei Joan Carles. Què faré, tornar totes les condecoracions, dels uns i dels altres? No m’importen però és que no sé ni on les he posades”.
Com a curiositat, la cineasta havia arribat amb cotxe de matinada a la ciutat castellana, procedent de Còrdova, i es va trobar amb la sorpresa que, al seu hotel, “a aquelles hores, hi havia un home despullat masturbant-se a la finestra. ‘És Ken Follet potser?’, em vaig preguntar”.
Al matí, Isabel Fuentes, directora de CaixaForum Madrid, i Miquel Molina, director adjunt de La Vanguardia, van parlar de la seva “doble vida”, per la seva tasca de novel·listes, condició que afegeixen als seus respectius càrrecs. Fuentes va destacar l’originalitat de la novel·la de Molina, La sonámbula (Destino), que “aborda un tema poc tractat per la literatura, el de les relacions que s’estableixen amb les nines sexuals més sofisticades, que no se cenyeixen a l’aspecte carnal sinó que arriben al camp familiar i a ser presentades als pares del propietari”. Molina va parlar d’Un gen fuera de la ley (Turpial), l’obra de Fuentes, un cas ambientat en la policia científica de Madrid, i va dir que l’autora “està acostumada, en la seva feina, a rebre reis, ministres, científics... és inevitable que se li obrin finestres per escriure una bona novel·la”. Com s’ho fan per escriure ficció i complir amb el que els demanen als seus llocs de treball? “Molt senzill: se’n ressenten totes les altres coses, família, esport, aficions, espectacles...”, va respondre Molina, que va recordar el cas extrem de Stieg Larsson, que “després de lliurar Millennium als seus editors, va caure fulminat d’un infart després de pujar les escales que el portaven a la seva redacció “.
L’historiador britànic –establert als EUA– Simon Schama va presentar, per la seva banda, el segon volum de la seva monumental Historia de los judíos (Debate), que comprèn des de l’any 1492 –l’expulsió d’Espanya– fins al 1900 i que mostra, entre altres coses, les profundes arrels de l’antisemitisme. Màxim exponent del corrent de la “història narrativa”, Schama, un divulgador que ha realitzat més de 40 documentals televisius, es basa, més que en la indagació en arxius, en les històries personals, en biografies significatives (del primer showman al pare del sionisme) i en la recreació d’ambients, llocs i èpoques, utilitzant recursos expressius propis de la literatura. “Segòvia –va explicar– , com Cracòvia, París, Còrdova o Granada, és un dels llocs on els jueus van intentar trobar-hi la seva llar i no els va ser permès. Els va resultar impossible pertànyer alhora al judaisme i a Espanya, Polònia o Rússia. El meu llibre intenta respondre una pregunta: què passa quan no trobes el teu lloc?”.
“Espanya va ser –afirma– l’últim país que va expulsar els jueus, abans ho havien fet França o Anglaterra. La Inquisició va ser molt cruel, els ho va robar tot, amb argúcies com impedir-los treure animals del país –fet que els impedia emportar-se les seves pertinences en carros– i la Turquia otomana es va convertir en el lloc més segur per a ells, hi podien viure jueus i cristians, que tenien menys drets que els musulmans però estaven protegits com a ciutadans”.
Schama recrea, entre altres intenses escenes, els pogroms de la ciutat ucraïnesa d’Odessa al segle XIX, “en molts aspectes semblants al que pateixen avui els immigrants a certes parts del món” perquè, com abans, “el món continua dividit entre dos tipus de persones: els que només volen viure amb la gent que és com ells, i els que són feliços convivint amb altres cultures”.
Amb tot, el seu assaig és lluny de ser pessimista perquè “aquesta història no ha de ser trista, sinó vital, una reivindicació de la vida enmig de les dificultats. La seva peripècia és plena de creativitat, i la diàspora els va fer cosmopolites”.
Un altre historiador britànic, Paul Preston, va aportar en una taula sobre la memòria històrica una original proposta al debat sobre l’exhumació de les restes de Franco: “Cal llançar-los al mar!”, va exclamar, perquè així “s’evitarà crear un altre lloc de culte i pelegrinatge feixista. No s’ha de veure com un menyspreu sinó com un homenatge a un militar que sempre va voler ser marí”.
El festival –que ha instal·lat a l’entrada de la seva seu principal una cabana de refugiats– va projectar ahir Sea sorrow, en el que va ser l’estrena a Espanya d’aquest documental sobre els desplaçats, debut en la direcció de l’actriu britànica Vanessa Redgrave, de 81 anys. Així mateix, en un debat sobre la revolució digital, Carolina Jeux, CEO de Telefònica Educació Digital, va comentar uns informes que contenien dues dades per a la reflexió: per una banda, “els nois que avui surten de la universitat hauran de reinventarse integralment set vegades” i, per l’altra, “un 65% dels alumnes actuals de primària treballaran en oficis que encara no existeixen”.
SIMON SCHAMA “Hi ha dues classes de gent: els que només volen viure am bels seus i els que conviuen am bels altres”
PAUL PRESTON “Llancem les restes de Franco al mar! No és menyspreu; homenatja la seva vocació marina”