La Vanguardia (Català-1ª edició)
La màgia del rock sense edat
Els llegendaris Mercury Rev van recrear magistralment al BAM el seu icònic àlbum ‘Deserter’s songs’
Tot i que s’ha arribat a dir que la presència de Monochrome Set i Mercury Rev en la programació del BAM! d’aquest any són les dues úniques concessions als noms veterans de l’escena indie internacional, la veritat és que veure’ls i escoltar-los en directe suposa un bon xut de realitat musical molt necessària.
Les dues institucions van aterrar ahir a tot un luxe d’escenari, és a dir, l’humà i proper ubicat a la plaça dels Àngels. Els últims d’aparèixer havien de ser Monochrome Set, és a dir, la banda indispensable per entendre el que va ser i va suposar la música britànica de finals dels setanta i principis dels vuitanta. I els primers van ser els no menys gloriosos Mercury Rev, peça clau per posar banda sonora al pop psicodèlic dels anys noranta. La banda de Buffalo va firmar ara fa exactament vint anys la seva obra referencial, Deserter’s songs, un disc no precisament optimista sinó més aviat concebut com una mena d’epitafi, fruit de la desesperació existencial. Com de vegades passa, d’aquella obra d’arrel conceptual ombrívola en van emergir composicions memorables, com Opus 40, Tonite it shows o Goddess on a highway. Ara estan recuperant aquell àlbum llegendari, inspirant-se en ell, introduint innovadores parts instrumentals, sempre liderats pels incombustibles Jonahtan Donahue i Sean Mackowiak (el peculiar Grasshopper), amb motiu del seu aniversari però acostant-lo en un format més íntim i acústic, tal com van certificar ahir a la nit davant un públic que va anar ampliant-se en nombre al llarg dels tres quarts d’hora que va durar l’esplèndida funció.
Hi havia certa intriga per veure com el quartet rellegiria en directe uns temes que en disc neden en nombroses harmonies vocals i densos arranjaments instrumentals. Amb l’ordre de temes canviat, el veterà combo –amb un so esplèndid– va saber bregar, no ja de manera airosa sinó brillantment, amb una proposta que va arribar a moments decididament genials. Es van presentar en format de quartet (un parell d’elèctriques, una acústica i uns teclats) i ja des de l’arrencada amb The funny bird va quedar clar que allò serien paraules majors. I la cosa va anar en augment, amb algun cim aclamat com Hudson line i un final apoteòsic gràcies a l’esmentada Opus 40.
La jornada de música reconfortant
Ferran Palau va convèncer els seus incondicionals amb les pausades i emotives cançons de ‘Blanc’
l’havia encetat Ferran Palau a la veïna plaça de Joan Coromines amb una entrega emotiva. Va desgranar una dotzena de temes, procedents gairebé en la seva totalitat del seu últim àlbum Blanc. Balancejant-se entre la lírica metafísica i uns temps generalment interromputs (potser en excés per a una convocatòria com la d’ahir a la nit), la vetllada va comptar amb la complicitat d’un aficionat bon coneixedor de les lletres d’A dins, Flor espinada, Serà un abisme o Miratge. I també amb la fonamental ajuda instrumental d’un trio de luxe, entre ells Joan Pons (El Petit de Cal Eril) a la bateria.