Ínfules i borles

En el seu origen remot, les ínfules eren aquelles dues vetes de tela que queien als dos costats del cap quan els sacerdots i les vestals de l’antiga Roma es nuaven una llarga cinta blanca al front per a les cerimònies més solemnes. Per això també són ínfules les dues llargues vetes (altre cop) que pengen d’una mitra episcopal i que tantes vegades hem vist en escuts eclesiàstics. Que algú amb moltes ínfules sigui algú pompós i petulant s’entén sabent l’origen i funció d’aquestes cintes...

És curiós això que passa amb les modes, les peces i la seva aparició i significat posterior. De la guerra de Crimea, per exemple, en vam heretar el càrdigan, pel setè comte de Cardigan, que va sobreviure a la càrrega de la brigada lleugera, i també la màniga raglan, per Lord Raglan, que va perdre el braç dret a Waterloo i que aquella màniga li permetia de dissimular la seva mutilació (hi ha qui discuteix aquest origen, però no entrem en detalls).

Una bona gavardina trench ens transporta a les trinxeres de la Gran Guerra, encara que calgui ser Bogart o Pérez-Reverte per lluir-la amb galania. I unes sabates Oxford –per la universitat on eren molt populars al XIX– ajuden a semblar un gentleman fins i tot si l’hàbit restant és molt senzill. Per cert, al Regne Unit els anomenaven Balmorals. Ara ja no; tot canvia. Ja que parlem de calçat, un té les seves manies. No m’agraden els mocassins. I uns mocassins marrons amb mitjó executiu negre em sembla que només poden empitjorar si els mocassins porten borles. Fa anys que pregunto per què i d’on van sortir aquestes glans esfilagarsades i robustes. El mocassí, se suposa, va ser inspirat pels indis americans, però les borles em resulten tan indigestes com les ínfules arquebisbals. Ja ho sé, va a gustos. Però hi ha coses que un no pot evitar. Manies, esclar. O convencions i acords d’un mateix amb si mateix.

A tall d’exemple, un bon abric loden, fet d’aquest teixit austríac de llana, pot resultar molt útil per al camp, però no comparteixo el seu ús a la ciutat. Però ja ho dic, són manies. I que em disculpin els partidaris del mocassí tassel, el de les borles, però és que em continuen semblant tan supèrflues com, avui dia, les rebladures metàl·liques dels jeans que es diu que en origen reforçaven les costures.

Aquí cadascú el que prefereixi. Lluïm complements perfectament inútils que ens arriben a semblar imprescindibles. Menudeses, com que no m’agradin les espardenyes, perquè no m’agrada l’espart i perquè només serveixen per a climes on no plogui. Per no parlar de les espardenyes de set vetes que s’han posat de moda entre una part de la nostra classe política catalana. No sé si sabran que durant molt de temps van ser el calçat lleuger de la infanteria imperial, i que, sense tantes vetes ni ínfules, és probable que calcessin el peu de Viriat o el de Don Rodrigo. O fins i tot del Cid mateix.

És probable que les espardenyes de set vetes calcessin el peu de Viriat o fins i tot del Cid mateix

Daniel Fernández