La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alteració conscient de la realitat
Les meves filles dormen i m’he servit molts glaçons en forma de peix dins d’una copa amb aigua freda per fer veure que no fa calor. Tinc les finestres de casa obertes, però no es mou ni una frontissa. La xafogor tropical es combina amb el soroll dels generadors del mercat, accelerades dels vehicles, veus a la plaça i la veïna adolescent que crida el gat del veí de sota. Ara sonen les campanes de les onze. A quarts de sis entrarà el sol per la finestra, i a les set les gavines i les orenetes em despertaran com ho han fet tots els estius des que tinc memòria. Lluny de molestar-me, aquestes interrupcions són les meves referències. Per mi això és exactament la cadència nocturna de l’estiu a Barcelona.
Té molt poc a veure amb la imatge estèril que pinta la propaganda turística habitual. Una cosa és la identitat, l’altra és la marca. La diferència entre identitat urbana i marca de ciutat és que la primera és real i la segona, un constructum: la marca es construeix obviant les contradiccions o el que fa nosa. La marca és un relat sintètic que s’escriu per a ser repetit per boca dels altres, on no hi cap tot i, on s’hi recullen estratègies que són deures, i per extensió, discursos polítics o polititzats. La identitat, en canvi, és acumulativa, com l’estima: s’hi poden posar tantes capes com convingui i un tret característic no n’esborra un altre; se sumen per a una identitat polièdrica i més complexa.
La identitat de les ciutats
Massa sovint les ciutats malden per construir una imatge de marca dolça, que agradi a tothom, perquè se suposa que així es podrà difondre més bé. La ciutat connectada, la ciutat global o la ciutat verda, són marques que han esdevingut llocs comuns, buits de contingut i molt falsos perquè no reflecteixen la multiplicitat d’estímuls i paràmetres que defineixen les ciutats.
La identitat de les ciutats no és original, ni única, ni excepcional. L’ànima de Barcelona, per exemple, beu del poblat ibèric de Barkeno, de la ciutat grega d’Empòrion, que al seu torn s’inspira en Massília, de la Bàrcino romana, i de tantes altres civilitzacions que han crescut pel recurs sistemàtic de la imitació i millora. Pels barcelonins, el que millor ens caracteritza és l’Eixample; tot i que hi ha centenars de ciutats que s’organitzen al voltant d’una quadrícula, la seqüència d’illes de proporció quadrada amb xamfrans i patis d’illa, amb un parcel·lari molt dens i edificis molt alts i estrets, només defineix bé Barcelona. Des de fora, tothom s’enganxa al modernisme i Gaudí, però els barcelonins evoquem les cruïlles i els interiors d’illa, elements molt més prosaics.
Per una cervesa, és fàcil presentar-se mediterràniament. Per a una ciutat com Barcelona, seria frívol reduir-la al vermut i les migdiades vora el mar. Pels arquitectes nostàlgics com jo, la identitat mediterrània té a veure amb l’arquitectura austera de Sostres, el Grup R, MBM o Coderch, d’espais confortables pensats per a ser viscuts amb llargues sobretaules, amb persianes de llibret, porxos ombrívols i nits d’estiu a la fresca.
Sòlids retorns
Totes les decisions macroeconòmiques tenen impacte local, sovint sense que en tinguem consciència perquè queden fora de l’àmbit d’opinió municipal. Les noves regulacions financeres, per exemple, han fet que la banca espanyola hagi decidit treure’s del damunt tots els pisos i solars acumulats durant els anys de dèria immobiliària. Hem llegit que fons com Blackstone, Cerberus o Lone Star han comprat paquets de pisos que rehabiliten i gestionen obtenint-ne “sòlids retorns” per a inversors de tot arreu del món. Aquestes directives tenen fortíssimes conseqüències sobre la identitat de les ciutats on vivim.
Si els propietaris o accionistes ni viuen ni trepitgen la ciutat, el que construeixen són productes estandaritzats ignorant l’ofici milenari de fer ciutat. Es veu a la propaganda dels fons d’inversió: pisos despersonalitzats, convencionals, anodins i sense cap valor urbà. Els fons venen atrets per la marca de ciutat, pel valor segur que és invertir en espais vibrants, molt centrals, on hi ha una aparent qualitat de vida, garantida pels residents locals. Però s’han oblidat fins ara de l’exigència de construir llocs a què pertànyer.
La identitat urbana és una matèria sensible que ningú no hauria d’ignorar. Exercir el dret a la ciutat és poder formular propostes individuals o col·lectives que canvïin un llegat mil·lenari però tremendament imperfecte. Exigeix no conformar-se a ser mers habitants de productes d’inversió apilats i tenir opinió i visió per la ciutat futurible. La feina de l’urbanisme consisteix a alterar conscientment la identitat de la ciutat. Per això qualsevol projecte, per petit que sigui, ha d’explicar-se en clau de diàleg amb les preexistències. D’altra banda, no crec que sigui bo congelar la identitat urbana en un moment determinat o oposar-se frontalment a qualsevol projecte d’iniciativa privada.
La paràlisi té rèdit polític (menys risc) però suposa un retrocés, perquè renunciar a la creativitat, la innovació o la dimensió cultural dels projectes, només resulta en visions nostàlgiques i ciutats museïtzades, buides d’atractiu contemporani. Les ciutats han de començar a explicitar quines són les regles del joc per preservar la seva identitat sense renunciar als canvis. Més que invertir en una marca de cara a la galeria, cal fer que els inversors llegeixin, es passegin i trepitgin cada racó de la metròpoli per cultivar el gust per la nostra ciutat.
La identitat urbana és una matèria sensible que ningú no hauria d’ignorar