La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lluc Torcal
PROCURADOR GRAL. ORDRE CISTER
Lluc Torcal, llicenciat en Ciències Físiques i doctor en Filosofia, i actualment procurador general de l’orde cistercenc, defensa la necessitat d’una conversió ecològica segons les directrius del papa Francesc a l’encíclica Laudato Si’.
Fra Lluc Torcal, monjo de Poblet i actualment procurador general de l’orde del Cister, va donar dilluns passat la lliçó inaugural del curs de la fundació Joan Maragall de Barcelona –al trentè aniversari de la seva creació– amb una conferència sobre Conversió ecològica integral: una resposta creient al greu problema del canvi climàtic.
Sona nou això de conversió ecològica i integral? Surt de l’encíclica Laudato Si (Lloat sigueu) que s’integra dins el Magisteri de l’Església i no es pot qualificar d’opinió o de concessió a les modes. Al pensament del papa Francesc aquesta idea de convertir-se i intentar millorar la relació amb el medi ambient no és aliena a la fe, sinó que prové de la mirada de Jesucrist, que demana que deixem brollar aquesta relació amb la natura, que és la Creació, sorgida de les mans de Déu. Convertir-se ecològicament es equiparable a convertir-se cristianament. Conversió és canvi, transformació, i sota aquest paràmetre d’integral la fa eminentment pràctica.
Però és nou en el sentit que fins fa poc no existia al món aquesta necessitat de preservar l’entorn? Aquesta conversió ecològica suposa replantejar les relacions humanes. Per això es diu integral, perquè contempla totes les dimensions humanes, cobreix tot el que l’home pot arribar a fer.
A nivell pràctic que significa aquesta conversió? El primer canvi té a veure amb la mirada, hem de tornar a Jesucrist i veure com mira ell la natura, com s’hi relaciona, i això ja és un canvi de rumb. La segona conseqüència pràctica és que davant la gravetat de la situació ens cal una vida sòbria. Sobrietat ve de veritat, posar les coses al seu lloc, fer un ús correcte dels béns que ens envolten, aprofitar els recursos, no extingirlos sinó deixar-los per a les noves generacions. I a partir d’aquí, les obres concretes depenen molt de les possibilitats de cadascú, de l’economia de cada casa, poder incidir en una relació virtuosa amb l’entorn. No és només el reciclatge de deixalles, sinó també un ús racional de l’aigua, de la llum, de l’energia, utilitzar tecnologies més eficients per rebaixar consum elèctric, per exemple, coses pràctiques. A nivell comunitari l’exigència és més elevada, requereix canviar fonts energètiques, repensar com aprofitem els recursos naturals, evitar haver de llençar menjar... i les grans polítiques de col·laboració entre països. L’ecologia toca aquesta dimensió social.
Hi ha la percepció que el missatge ha arribat més fora que dins l’Església, o almenys que no se n’ha fet massa difusió a nivell eclesiàstic? És veritat, el mateix Papa reconeix aquests riscos, hi ha paràgrafs que sorprenen molt per la consciència que té sobre com som els cristians, amb una ecologia superficial, de pensar que les coses no són tan greus i que ecologia i espiritualitat no tenen res a veure. El Papa, de manera profètica o per consciència, ja adverteix d’aquests perills. I efectivament ha passat que l’encíclica es publica el 2016 i des de llavors s’han fet trobades, hi ha grups de treball... però no hi ha hagut una acceptació entusiasta d’aquest text. O, matisant, no s’acaba de veure de manera general una acceptació pràctica a tota l’Església, salvant excepcions.
Hi ha resistències? L’Església no ha estat aturada però hi ha grupets, en la línia del pensament neoconservador, que s’oposen a que hagi d’intervenir en aquests camps, com també passava amb problemes de pobresa o del tercer món.
Al monestir de Poblet, quan n’era prior, van ser pioners en pràctiques ecològiques. Ara, des de Roma, ha pogut enviar directives al conjunt de monestirs? A la casa general, a la cúria, hem pres mesures com canviar calderes per ser més eficients, incorporar aïllaments tèrmics i acústics, racionalitzar l’ús de l’aigua... i en la mesura en què em conviden als monestirs n’he parlat, les directrius són clares, però cada casa és autònoma. De fet, els primers monjos vivien sempre de manera sostenible. La idea de preservar i tenir cura de la naturalesa, en tant que grandesa de la creació, existeix des del principi de la vida monàstica.
Sembla, però, que creix un cert moviment contra el canvi climàtic, als Estats Units, entre nuclis neoconservadors...? A la comunitat científica no hi ha discussió, es dona per fet que existeix, i en tot cas es discuteix sobre la rapidesa i unes conseqüències cada cop més imprevisibles. No conec científics que neguin el canvi climàtic, és una cosa més política o d’uns interessos que prefereixen el relat negacionista per defensar els seus afers.
Una Església més pobra és també una Església més sòbria? El que va lligat és l’actitud. Cal tenir cura de la natura perquè en ella hi ha l’home. I en això ens diferenciem del moviment ecologista més extremista, perquè ho fem no tant perquè la terra en si sigui sagrada sinó perquè és la terra dels homes. El Papa parla de la diversitat com una riquesa divina. Cal respectar qualsevol espècie vivent, perquè si desapareix ho fa també el reflex de Déu.
I el missatge ecologista a altres religions? El budisme i l’hinduisme sempre han estat respectuosos amb l’entorn, tenen una visió sacralitzada de la natura. Tret de la Xina, a la resta del món oriental, les religions ancestrals mantenen aquest respecte. El món jueu i islàmic estan bastant conscienciats i l’encíclica ha estat molt ben acollida. Diria que també a Catalunya, on hi ha diverses iniciatives.
Com a procurador general de l’orde del Cister com veu la situació de la comunitat? Em preocupa el futur. Som uns 3.000 monjos, dels quals 1.500 són al Vietnam, però en general són comunitats envellides. Ens queden cent monestirs, però ja n’hem tancat 5 a Europa. A alguns llocs anem bé, com ara als monestirs de Poblet o Cracòvia. Però és difícil, a Sud-amèrica estem al Brasil i Bolívia, i on tenim una comunitat jove i molt activa és a Etiòpia i Eritrea.
Salvant excepcions, no hi ha hagut acceptació entusiasta de la ‘Laudato Si’ a l’Església