Els temes del dia

El diari reflexiona sobre l’auge de l’extrema dreta i conclou que hem de ser forts en la defensa dels valors ètics i implementar polítiques que facin desaparèixer la desigualtat. En un segon editorial, comenta, arran del festival de Sitges, la necessitat de posar límits a la provocació en el cinema.

SONDEJOS recents donen al candidat ultradretà Jair Bolsonaro el 58% dels vots en la segona volta de les eleccions del Brasil, que se celebrarà el dia 28 d’aquest mes. És a dir, auguren que serà el pròxim president del país. Amb 210 milions d’habitants –gairebé la meitat dels de tot Sudamèrica– i recursos naturals incalculables, el Brasil és una peça clau en l’escena internacional. I és també el darrer país, fins ara, que s’ha afegit a l’auge de l’extrema dreta, ja manifest a Europa, i al qual cal sumar el dels populismes.

Actualment, a tothom ens resulten familiars noms com els de Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orbán a Hongria o Marine Le Pen a França. Alguns estan en posicions de govern, d’altres no. Però tots ells coincideixen en uns idearis nacionalistes i molt conservadors i en la tendència a classificar els membres d’una societat en funció dels seus orígens, les seves idees i els seus recursos. Sobre aquesta plataforma ideològica proven d’obtenir els vots dels ciutadans, en els quals atien sense aturador els sentiments menys solidaris.

Les raons que s’esgrimeixen habitualment per explicar els avanços de l’extrema dreta i del populisme són ben conegudes. En temps de globalització i allunyament dels centres de decisió, de crisi econòmica i de forts fluxos migratoris cap als països industrialitzats, una part considerable de ciutadans d’aquests últims tendeixen a fer cas als polítics que els asseguren la conservació del seu statu quo a qualsevol preu.

La preocupació que poden despertar en el conjunt de la societat els factors esmentats en el paràgraf anterior està clara. Però potser també l’hauria de preocupar, i no pas menys, que els polítics ultradretans, una vegada arribin al poder, puguin conduir-nos a un estadi en el qual el sistema democràtic sigui menystingut. I en el qual els valors ètics que estan, per exemple, en la base fundacional de la Unió Europea pateixin un retrocés inadmissible, que els desfiguri. Això és una cosa perfectament previsible. Perquè l’extrema dreta s’acosta amb freqüència al nacionalisme més immoderat, a l’autoritarisme i fins i tot al feixisme, els efectes del qual sobre l’Europa de la primera meitat del segle XX ningú no hauria d’oblidar mai.

Seguint a Europa, és obvi que el nostre continent s’enfronta a enormes desafiaments, amb uns recursos que són molt considerables si els comparem amb els de zones menys afavorides, però que tot i així no són il·limitats. I menys encara en temps en què la desigualtat econòmica s’estén arreu, fent més gran la bretxa entre els éssers humans. Però, com és obvi, la solució a aquest problema no consisteix a replicar la desigualtat econòmica en l’àmbit social, fins a crear un nou front de fractura. La solució és mantenir-se, per una banda, forts en la defensa dels valors ètics heretats de la civilització clàssica i desenvolupats després de la Revolució Francesa. I, d’altra banda, implantar polítiques que combatin la desigualtat plenament. És a dir, tant als països subdesenvolupats, amb la finalitat de facilitar als seus ciutadans mitjans laborals in situ, com als països desenvolupats, treballant a favor de la igualtat d’oportunitats des de primera hora. Si no es fa així, l’influx de polítics que creuen que hi ha solucions fàcils per a problemes complexos sobre tants ciutadans descontents amb el seu dia a dia podria empènyer-nos a tots de tornada cap a períodes foscos de la història recent.