La Vanguardia (Català-1ª edició)
CINEMA DE POR
El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, que avui tanca les portes, és la fàbrica de somnis de més de 185.000 espectadors.
Una de la matinada de divendres passat, al costat de la catifa vermella del festival de cinema de Sitges. Una multitud fa cua disciplinadament per assistir a una de les tres maratons de terror que se celebren simultàniament. Entre els primers de la fila, l’Eduard, en Damià i en Pau. Tenen 17, 16 i 17 anys, estudien batxillerat i es disposen a veure –proveïts de pernil, formatge, pa i aigua– un lliurament de premi, tres pel·lícules i un curt, en total més de sis hores tancats a l’Auditori de l’hotel Melià. Quan acabin, haurà sortit el sol i ells es dirigiran a l’estació de tren per tornar a Sabadell.
“Si no vas a les maratons, no has estat a Sitges”, diu, mirant-se la cua des de fora, l’aficionat José Mellinas. “El públic és més festiu en aquestes sessions, crida i aplaudeix molt”. Mellinas ha vingut amb els seus amics Sandra Astor i Kilian Rodríguez. No es perden un festival des de fa deu anys. Aquests grans experts del gènere, lloguen un apartament junts. Mellinas, a més, fa anys durant el certamen, i ho celebra espantant els vianants amb una màscara de Michael Myers, el psicòpata de ficció de Halloween (1978), coincidint amb l’estrena al festival de la nova versió de David Gordon Green. Cadascú de la colla veu quatre pel·lícules al dia. Rodríguez dirigeix, a més, la revista Ceremonia Sangrienta. “Som una germandat –sintetitza Mellinas, que va ser actor a REC 3–, ens passem l’any parlant de Sitges”. Astor destaca el feminisme d’alguns títols d’aquesta edició, com ara Nació assassina, “on les noies agafen les regnes, fartes de ser dones objecte”, i ens mostra un tatuatge que es va fer de la pel·lícula turca Baskin, “que em va rebentar el cap fa dos anys”. Tant veure terror i evisceracions no afecta la capacitat d’espantar-se? “Estem una mica vacunats”, admet Astor. “A mi l’única que em fa por de debò –confessa Rodríguez– és L’exorcista, perquè la vaig veure de petit i em remou moltes coses”.
Molta gent es pren vacances per assistir els deu dies que dura el festival... fins i tot els que hi treballen. Així ho fan la majoria dels conductors, homes de negre que porten els convidats on calgui. Són 14 persones de diferents oficis –advocats, bombers, oficinistes, publicistes...– que, al volant dels vehicles BMW (quinze cotxes i tres furgonetes) acumulen històries als seients del darrere, pels quals han passat algunes de les estrelles més destacades de Hollywood. Obligats per contracte a la confidencialitat, expliquen, això sí, que “el viatge més llarg ha estat al Museu Dalí de Figueres”. L’únic que els va rebutjar va ser Quentin Tarantino, “que volia anar a peu a tot arreu”. I l’anècdota que no poden reprimir explicar és la de l’equip d’una producció francesa que va demanar d’“anar a l’ambaixada de França a Castelldefels (sic) perquè els havien robat la documentació i en realitat era El Riviera, un prostíbul d’aquella època”.
Semblen més seriosos , al principi, els directors de càsting convidats aquest any, que expliquen als actors en què es fixen les productores anglosaxones a l’hora d’escollir un repartiment. Com si fossin el jurat de O.T, Leo Davis (La reina), Manuel Puro (Hellboy 2), Sarah Trevis (El fil invisible) i Nancy Bishop (Missió impossible) els diuen coses com: “Els vídeos, horitzontals, no verticals, i filmeu-vos la cara tan a prop com sigui possible”. O: “Utilitzem les bases de dades internacionals cada dia, introduir-vos allà és el més important, invertiu-hi”. Alguns actors es prenen ben malament no ser escollits. Hi ha el cas d’“un que portava un matxet i va començar a destrossar-ho tot”, revela Davis, i un altre, nord-americà, “que es va presentar amb pistola”. A banda de les seves masterclass, han mantingut entrevistes professionals tots sols amb tres actrius i tres actors joves seleccionats pel festival, Georgina Amorós, Laia Manzanares, Katrin Vankova, Sergi Cervera, Brays Efe i
El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, que avui tanca les portes, és la fàbrica de somnis de més de 185.000 espectadors
Martiño Rivas. “El programa inclou, a més, compartir-hi tots els dies, dinars, copes i això crea una relació de més confiança”, explica Cervera.
Al costat de la piscina, Owen John Holden es pren un respir. Coordina els 300 voluntaris que treballen de franc al festival, a raó d’entre 4 i 6 hores diàries. Reben a canvi passis per a les pel·lícules, vals de menjar i sobretot una vivència única. “Hi ha famílies senceres que s’hi apunten . En tenim una que fan tots d’acomodadors”.
Al costat d’Holden, Álex de la Iglesia juga amb la seva nena, al mateix lloc on abans ha pres una copa Ed Harris. Un dels al·licients de Sitges és la gran proximitat que el públic arriba a tenir amb les estrelles, a anys llum de les restriccions en llocs com Canes o Venècia, una cosa que també agraeixen els 523 periodistes acreditats.
Això de vegades porta de cap als relacions públiques, coordinats per Eloy Calvo i Marta Forns, gent discreta que es coneixen tots els passadissos secrets i rutes per evitar paparazzis. Sense donar noms, en ocasions es veuen obligats “a despertar els convidats colpejant fort a la porta de l’habitació, perquè no perdin l’avió. T’obren com poden...”.
A la festa que va donar Mistinguett, dijous a la nit, al baluard Vidal-Quadras, vora del mar, un Dani Rovira una mica atabalat per l’allau de fans, reposava a la zona VIP no gaire lluny de Traci Lords, acompanyada sempre per un seguici de quatre o cinc persones que no se separaven d’ella ni quan anava al lavabo. Nicolas Cage no s’hi va deixar caure però va anar a menjar al restaurant d’arrossos La Zorra. I, enmig de la bullícia, Demián Rugna, director d’Aterrados –per a alguns la millor pel·lícula argentina de terror de la història– explica: “De jove m’empaperava l’habitació de cartells de films d’horror, les bones tenien totes el logo de Sitges, m’adormia cada nit mirant-les”. Assegura: “L’altra nit, de borratxera, em vaig despertar en un iot i em vaig trobar l’actor Ron Perlman però, en comptes de fer-me fotos amb ell, li vaig començar a mostrar imatges dels meus projectes, creuen que vaig fer malament?”.
L’anomenada Sitges Bacanal es va celebrar, divendres a la nit, a l’hotel Me Terramar, amb un menú inspirat en 2001: una odissea de l’espai, ideat per Oriol Castro i Dani Aguilar, que van servir el sopar en safatetes asèptiques d’astronauta destinat a l’espai. El menú incloïa elements com a fòssil de mango picant, gaspatxo nitre o os de paté de colomí. La bacanal és una de les coses que coordina Marta Artigas al departament d’activitats paral·leles, que inclou des de la Zombie walk a les campanyes amb comerços o escoles. Aquest any, la festa més sonada va ser la celebrada en honor de la pel·lícula guanyadora –abans que se sabés–, Clímax, al Sweet Pacha, amb presència de tot l’elenc d’actors joves i ballarins , en què es va servir una sangria que, a diferència de la del film, no contenia cap droga que els incités al salvatgisme. Elisabeth Sala és la cap del departament de films i la responsable de contractar les pel·lícules i que arribin les còpies, la majoria en cartutxos digitals d’alta qualitat DCP, però encara bastantes –prop d’un 10%– en llaunes de 35 mm. Es mouen més de 200 llargmetratges i 80 curts tot i que uns quants directors s’emporten la còpia de casa. Aquest any, Peter Weir va exigir que es projectés El xou de Truman amb “la còpia que conserva la filmoteca d’Austràlia”. De fet, “Weir va pujar aquí, a la cabina, per veure quines condicions teníem”, comenta amb orgull Iván Guerrero, projeccionista del Prado, “la sala més antiga, on va començar el festival”, diu el regidor Ramon Artigas.
Mellinas parla, l’últim dia, amb la màscara a la mà, de “la tristesa de tornar al món real”. Al matí, davant de la cua dels que han matinat per veure la sessió de les vuit, desfilen els espectadors supervivents de la marató de terror. Es veuen moltes cares de felicitat i comentaris encesos sobre el que s’ha acabat de veure. D’altres tenen aspecte de... com podríem dir-ho? Com si fos Nicolas Cage a Leaving
Las Vegas.
L’Eduard, en Damià i en Pau, de 17i16anys, van a la marató de més de sis hores de cinema de terror Un dels al·licients de Sitges és la gran proximitat que hi ha entre el públic i les estrelles Dani Rovira o Traci Lords van anar a les festes; algunes acabaven en iots Peter Weir va pujar a la cabina de projecció del Prado per vetllar per l’estat de la còpia