Que arribi la nit

Conèixer en Daniel em commou. És el guardià de la llaguna de la Niña Encantada, a Los Molles, província de Mendoza. Viu allà en una cabana de fusta, amb estufa de llenya, sense electricitat, tot just amb un parell de petites plaques solars que sostenen el consum d’unes quantes bombetes. Sol i allunyat de tot. Sense transport. Sense mòbil. Dos cavalls i alguns gossos. I el degoteig dels visitants que van arribant a veure la llacuna entre muntanyes que, segons explica la llegenda, va ser el refugi final d’un gran amor prohibit. Procuro parlar-hi. “La gent ve amb presses. Ni tan sols s’aturen. Arriben, miren i se’n van. Però aquest lloc és per quedar-s’hi una estona. Asseure’s i parar”. Parla de forma pausada. El que cal. “No t’aclapara tanta solitud?”. Va aconseguir aquesta feina quan li va fallar una altra que li havien ofert. Viu allà des de fa un any. Cada diversos dies passa algú a deixar-li algunes provisions, a veure com està. Coneix cada planta, cada hora de llum, cada senyal del clima, extrem. Observa les aus. “Hi ha una àguila que viu allà”, assenyala la muntanya del darrere. Es mou amb parsimònia. “Moltes vegades observo com caça. L’altre dia, una ‘loica’ així de gran”, fa un gest amb les mans. “I què és el millor de viure aquí?”, vull saber. Em sorprèn la resposta, perquè hauria esperat la contrària: “Aquí passes el temps esperant que arribi la nit”. La nit? Però després explica que les estrelles estan a l’abast de la mà i que el seu silenci no s’assembla a cap altre. Ens fem una abraçada llarga, amb la sensació que ens tornarem a veure. I marxo pensant que sí, que sens dubte és un lloc i una persona als quals m’agradaria tornar a visitar.

FLAVIA COMPANY Solitud En Daniel davant lacabana on viu al costat de la llacuna de la Niña Encantada. Sense electricitat, s’escalfa amb una estufa de llenya