La Vanguardia (Català-1ª edició)
Difícil elecció
Després de perdre la majoria al Parlament, l’independentisme, dividit internament, haurà de prendre la difícil decisió de donar suport o no als pressupostos de Sánchez, que suposarien una millora financera per a la Generalitat.
La fractura entre els dos grans partits independentistes s’ha evidenciat aquesta setmana amb la pèrdua de la majoria al Parlament. Ja fa temps que les relacions entre les dues forces es ressenten, però fins ara no havia aflorat amb tanta cruesa. Junts per Catalunya, el braç executor de Carles Puigdemont a la Cambra, i l’ERC d’Oriol Junqueras difereixen en les seves estratègies polítiques, però, sobretot, pugnen per situarse millor davant el pròxim cicle, prenyat d’eleccions. El 2019 pot ser un any rècord en cites amb les urnes.
Malgrat les seves diferències, els dos partits es conjuren per continuar en el Govern en espera d’un judici que els serveixi de campanya electoral. L’imperi de les togues continua marcant la vida política. Els dos socis, però, continuaran junts sense un projecte en comú. I amb un president, Quim Torra, a qui li agradaria tornar a l’ambient polític i social que es vivia ara just fa un any per tornar a intentar una declaració d’independència. Ara bé, la tardor no ha estat tan calenta com es preveia i, per recuperar empenta, Puigdemont necessita arribar a les sentències contra els líders independentistes.
A ERC tampoc no li interessen unes eleccions ara, just quan acaba de marcar distàncies amb l’expresident i amb certes consignes a favor de la desobediència. Els republicans es mantenen en la via possibilista, però són conscients que tot el que aquesta setmana ha passat al Parlament els pot suposar un desgast electoral. Els seus votants paeixen amb més dificultat qualsevol indici de tebiesa. L’estratègia dels republicans i dels comuns conflueix.
Ada Colau voldria un acord per aprovar els pressupostos de la Generalitat a canvi de suport estable a l’alcaldia si aconsegueix ser la més votada.
Amb tot, on aviat hi poden haver terratrèmols interns és a l’espai hereu de Convergència, sumit en una profunda crisi d’identitat. Malgrat el cop d’autoritat que Puigdemont va donar en l’últim congrés, en què va desplaçar la coordinadora,
Marta Pascal, els moviments interns al PDECat auguren convulsions. Fins i tot alguns pronuncien la paraula “escissió”, encara que tots assegurin que no la desitgen. El partit està dividit entre puigdemontistes –i dins d’ells n’hi ha de radicals i de moderats– i partidaris de la via possibilista a l’estil d’ERC. Entre aquests últims figuren bastants alcaldes, si bé preval la prudència per no malmetre les seves expectatives electorals.
Fins ara Puigdemont ha dominat el grup parlamentari de Junts per Catalunya, però el sector pragmàtic cada vegada suma més partidaris, sobretot després de l’espectacle d’aquesta setmana. S’escampen els dubtes –fins i tot entre els dominis puigdemontistes de la Generalitat– sobre si la via de l’enfrontament frontal amb el Govern de Pedro Sánchez és la més adequada. Finalment, al Congrés la fractura del PDECat és evident. I és precisament a Madrid on sorgirà el pròxim focus de conflicte. Un cop firmat el pacte amb Podem, i molt probablement amb el PNB, els independentistes hauran de decidir si donen suport als pressupostos de Sánchez encara que la Fiscalia General de l’Estat no faci cap moviment amb relació amb als presos. Un gest que cada vegada resulta més difícil a Sánchez atesa la pressió ambiental instigada pel PP i Ciutadans.
No ho té fàcil, ERC. El seu vicepresident a la Generalitat, Pere Aragonès, està negociant (i aconseguint) millores financeres per a Catalunya, algunes de les quals supeditades al fet que els comptes tirin endavant o, almenys, a la continuïtat de Sánchez. I tampoc no ho té fàcil el PDECat. El Govern central ja ha anunciat que, si s’aproven els pressupostos, la Generalitat tindrà 2.200 milions més. En realitat arribaria als 3.200, ja que caldria afegir-hi les partides que correspondrien a Catalunya per mesures generalitzades, com ara la millora dels recursos per a la dependència, els permisos de paternitat, el pla d’habitatge, el salari mínim, la violència de gènere, etc. Més el que es pugui acordar sobre inversió en infraestructures. Feia molts anys que el Govern no podia ni tan sols plantejar aquestes reclamacions. Sánchez intentarà posar-l’hi difícil a l’independentisme per justificar un rebuig als seus comptes. Decideixin el que decideixin, ERC i el PDECat tindran complicat explicar-ho al seu electorat. O defrauden els legitimistes o defrauden els pragmàtics.