La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cridats a (no) entendre’s
El PDECat tem que la Crida Nacional li provoqui una escissió i el nou partit de Puigdemont no vol que se l’identifiqui amb res que recordi CDC i els seus hereus
Si bé és cert que l’assemblea nacional del PDECat del mes de juliol va aprovar la confluència amb la Crida Nacional per la República impulsada per Carles Puigdemont i el seu entorn, no ho és menys que, una vegada s’ha conegut que la intenció del projecte de l’ex-president de la Generalitat és constituir-se en un nou partit polític, s’han encès tots els llums d’alarma dins de la formació hereva de CDC. La sospita és que la fórmula patrocinada des de Waterloo, lluny de servir per aglutinar totes les sensibilitats de l’independentisme sota un mateix sostre, el que cerca en realitat és provocar una escissió dins del PDECat que l’obligui a abaixar la persiana. I això, el que està aconseguint és just l’efecte contrari, és a dir, una reacció de recel envers la Crida, quan no directament de rebuig.
Què ha canviat en aquests tres mesos perquè el PDECat, que semblava condemnat a diluir-se dins de la Crida i, per tant, a desaparèixer, ara marqui distàncies amb la iniciativa de Puigdemont i es reivindiqui com una opció amb personalitat pròpia? Durant aquest temps els promotors del projecte de l’ex-president de la Generalitat han deixat clar que no desitgen la integració de cap dels partits polítics actualment existents i, sense verbalitzar-ho de forma explícita, han més que insinuat que rebutgen la incorporació del PDECat com a tal, perquè no se’ls identifiqui com un nou canvi de nom, l’enèsim, o una nova refundació de CDC. La seva idea és que a la Crida s’hi incorporin exclusivament persones a títol individual, a fi que ningú no pugui establir cap vinculació entre la nova marca i aquella CDC i els seus hereus.
Aquest plantejament, unit a la voluntat que la Crida neixi com a partit polític, crea un conflicte d’interessos als associats del PDECat, que, afectats per la norma dels estatuts que no preveu la doble militància —com passa en la majoria de formacions—, es veuran en la tessitura d’haver d’escollir, arribat el cas, en quin dels dos militen. I la conseqüència pràcticament inevitable d’això és una escissió, de la qual totes les parts són conscients, i que seria més gran o més petita en funció de la capacitat d’arrossegament que acabi tenint el projecte de Puigdemont, que de moment, tanmateix, i al contrari del que s’entreveia en principi, no sembla gaire alta. La impressió cada vegada més generalitzada és que el que estava pensat com un element de cohesió pot portar encara més fractura dins del món independentista.
L’èxit de la maniobra de l’expresident de la Generalitat està, doncs, en suspens, perquè ara ja no és només que provoqui el rebuig d’ERC i la CUP —com van constatar des del primer instant—, sinó que el seu propi partit, el PDECat, tampoc no ho acaba de veure clar. De manera que allò que, des de la defenestració de Marta Pascal al capdavant de la direcció del PDECat, semblava gairebé un passeig militar a favor de la Crida és cada vegada més a prop d’acabar en desacord, si res no ho arregla els propers mesos. L’actual president del partit, David Bonvehí, que a l’assemblea nacional de juliol havia defensat la confluència sense fissures, ara és el primer que augura “llarga vida” al PDECat i avala que mantingui la seva pròpia personalitat i no es dissolgui sota cap concepte dins de la Crida. “Formem part d’un partit que estem convençuts que tindrà llarga durada, no tenim cap intenció de dissoldre’ns”, va advertir ahir en aquest sentit en declaracions a RAC1, en què va recordar que “la Crida estava dissenyada, almenys al principi, i desitjo que així sigui, com un paraigua perquè l’independentisme pugui fer estratègia conjunta” i va precisar que “de partit ja en tenim un” i que, en vigílies d’un nou cicle electoral —sobretot per a les municipals del maig del 2019—, “no podem obrir el meló amb dubtes sobre si el PDECat ha de desaparèixer o no”.
La direcció del PDECat no té coneixement oficial dels plans de la Crida, i per això s’esperarà a l’acte del dia 27 a Manresa —en què es presentaran les ponències política i d’organització del nou partit— per saber “què és la Crida” i procedir en conseqüència per al congrés fundacional del 6 de desembre a Barcelona. Pretenia ser una crida a entendre’s, però pot derivar just en el contrari.
Els recels envers el moviment impulsat des de Waterloo augmenten entre els neoconvergents Bonvehí augura “llarga vida” al seu partit i no preveu dissoldre’l en el projecte de l’expresident