La tornada dels bruixots

L’estratègia catastrofista del PP i Cs davant de l’independentisme català i la immigració sembla afavorir el creixement de Vox

La història brinda lliçons que només ignoren els necis. Durant el primer septenni del socialista François Mitterrand, a mitjans dels vuitanta, la dreta política i mediàtica va protagonitzar una oposició eixordadora al govern de la unió de l’esquerra. Aquella oposició dibuixava una imatge de França poc menys que apocalíptica, avalada, això sí, per una calamitosa gestió governamental que el mateix Mitterrand va haver de corregir. Tot i això, l’impacte d’aquell estil d’oposició a les següents eleccions legislatives i presidencials no va poder ser més sorprenent: Mitterrand va tornar a guanyar (i també el seu partit el 1988), però a les formacions liberal-conservadores els va sorgir una inesperada competència per la dreta; el Front Nacional de Le Pen, que va passar de menys de 100.000 vots el 1981 a dos milions i mig el 1986 i 1988 (i a més de quatre milions a les presidencials).

Per descomptat, Espanya no és França (encara que alguns ho pretenguin), però l’acarnissada oposició que protagonitzen avui les forces de centre i dreta al Govern socialista de Pedro Sánchez podria tenir també uns efectes col·laterals en benefici d’ofertes antisistema, com la que encarna la ultradretana Vox. La constant europea que alimenta aquestes forces és, sobretot, el debat sobre la immigració (fins i tot allà on amb prou feines hi ha immigrants extracomunitaris com a Hongria o Polònia). I en el cas espanyol, els dos eixos sobre els quals ha estat disparant amb especial ferocitat l’oposició al Govern del PSOE són, justament, la política migratòria i, molt en especial, el conflicte català, sobre el qual s’aboquen missatges tremendistes associats a solucions contraproduents.

Sens dubte, aquests missatges poden desgastar el PSOE pel seu flanc dret o provocar la deserció d’aquells votants d’esquerra i centreesquerra recelosos de la descentralització territorial i més sensibles a les qüestions d’identitat nacional. El problema d’aquests discursos catastrofistes és que afecten el conjunt de l’electorat i, més especialment, aquells ciutadans que se situen al flanc dret de l’espectre ideològic (vegeu el gràfic), que voten sobretot PP i Cs i que viuen amb moltíssima angoixa o fins i tot com una autèntica psicosi l’amplificació política i mediàtica del conflicte territorial o dels episodis d’immigració il·legal.

La millor prova d’aquell impacte expandit es troba en l’increment de les taxes de preocupació que expressen els ciutadans espanyols davant de problemes com la immigració o la independència de Catalunya. Així, respecte a la immigració –i en un context sense grans canvis– el nivell de preocupació s’ha multiplicat per cinc des de la primavera passada i aquell problema ha passat d’una posició marginal a la llista de preocupacions a ocupar el cinquè lloc entre els més citats.

Ara per ara, l’impacte d’aquest estat d’opinió sobre el mapa electoral de la dreta és limitat: més de 461.000 vots per a Vox, dels quals gairebé la meitat procedirien del Partit Popular i Ciutadans. Aquella xifra és suficient per assegurar-se entre un i dos eurodiputats a les eleccions europees i obtenir almenys un escó per Madrid a les generals (on Vox concentraria un terç del seu capital electoral que, ara per ara, resultaria insuficient per obtenir diputats en altres províncies).

El problema dels temes emocionals i identitaris és que creixen com una bola de neu que pot acabar esclafant els que els alimenten. El declivi electoral del PP a Catalunya (i també a la resta d’Espanya) davant l’avenç de Ciutadans n’és un bon reflex. Són els verinosos rèdits de tant proclamar que “Espanya es trenca”.

El problema dels temes emocionals i identitaris és que poden esclafar els qui els alimenten Gairebé la meitat dels vots que les enquestes atorguen al partit ultradretà Vox procedeixen de PP i Cs