Res com una bona batussa conjugal

M’hauria de tornar a casar: soc molt discutidor. Dijous a la nit, a Saragossa, vaig presenciar en fila de ring una bonica batussa conjugal, de les de tota la vida.

Jo crec que les parelles joves són poc discutidores i abans de buscar-se les pessigolles es divorcien, fins i tot a costa de perdre el privilegi de barallar-se amb la persona que més estimes sense risc d’acabar en un plató de Telecinco.

Una senyora va entrar a la cafeteria i se’n va anar directa al lavabo mentre el seu marit esperava al carrer al costat de la taula en la qual el que subscriu sopava pacíficament. De sobte, es va fer públic i notori que la dona estava discutint a l’interior del local amb una cambrera. I poc després, amb l’encarregat en persona.

El marit es va posar de perfil, un defecte de la tauromàquia d’avui i la vida conjugal de l’ahir.

–Mestre, el seu torn. No voldrà que faci jo el quite.

Això vaig pensar però no per falta de ganes: un enyora aquells esbroncs en els quals el marit sempre surt esquilat. L’home feia veure que estava distret i va trigar a acostar-se a la barra, escenari de la baralla.

–Una va a fer un pipí i li cau un moc com si res!

La dona buscava consens social entre la clientela present malgrat que havia utilitzat el lavabo sense que ni ella ni el seu marit haguessin demanat res. Pel que sembla, va fer un comentari exigent –faltava sabó líquid– i la cambrera li va etzibar que el lavabo era per a clients (la cambrera també se la veia del morro fort i en plena feinada laboral).

Em vaig posar, esclar, a la pell del marit una vegada –quin remei!– que l’home no va poder continuar fent veure que no se n’assabentava, en postura de l’edat mitjana espanyola i anterior a l’arribada de la filosofia zen a la Península.

Què ha de fer un bon marit en cas que la seva parella munti un esbronc a la via pública amb raó o sense ella? Donar-se per cardat!

Al sortir del local, conclosa la disputa, li va caure al nostre campió una frase insigne de la vida matrimonial. –Podies haver-me donat suport! No és potser masclista sortir en defensa verbal de l’esposa que ja té veu pròpia i quan potser no té raó i un li havia aconsellat sense èxit que demanés una aigua mineral de la Font de l’Escrot abans d’utilitzar el lavabo de la cafeteria?

De vegades els marits van despistats, perquè un divorciat en la mateixa tessitura salta com un lleó de Graus, canta les quaranta i una jota i s’inventa que anaven a sopar al local pebrots de cristall, llagostins i un anyell abans de fotre un clau aquella mateixa nit. En canvi, l’home casat dubta. Intueix la direcció del vent, pressent que els esbroncs venen sols però venen i no hi ha raó per anticipar-se.

–I tu perquè et fiques en la discussió? Ja em defenso sola! Si hagués de dependre de tu...

El marit es va posar de perfil quan va veure que la seva esposa discutia amb una cambrera i l’encarregat