La Vanguardia (Català-1ª edició)

Solidarita­t

- Pilar Rahola

Més enllà dels seus discursos, de les seves notables reflexions filosòfiqu­es i de la magna novel·la Les metamorfos­is (que sant Agustí va rebatejar com L’ase d’or, recollint una tradició popular), la biografia del bereber Luci Apuleu seria una fascinant ficció si no hagués estat realitat. Apuleu no només va ser el primer escriptor que va fer una novel·la en llatí –probableme­nt, la primera novel·la de la història–, sinó també fou tot un personatge en ell mateix.

Nascut al segle II en una colònia de veterans de les segones guerres púniques, a l’actual Algèria, fill d’un ric dignatari que li va deixar un bon dot i d’una descendent de Plutarc, va esdevenir l’escriptor més reconegut del seu temps, amb una transcendè­ncia literària que traspassar­ia els segles i arribaria a influir Boccaccio. Però a banda d’escriure filosofia, literatura i discursos, Apuleu va tenir temps de viure una llarga història d’amor homosexual, de casar-se amb una vídua rica, i també de ser acusat de matar el seu jove amant i d’enamorar la vídua amb arts de màgia. Va aconseguir l’absolució gràcies a la defensa que va fer d’ell mateix, i que es pot llegir en un llibre deliciós anomenat Apologia, l’únic discurs jurídic que es conserva del segle II. La seva versió catalana està editada a la gran Bernat Metge. És d’Apuleu una idea que va desenvolup­ar en algunes de les seves reflexions filosòfiqu­es, i que es resumeix en una frase coneguda: “Un a un, tots som mortals. Junts, som eterns”.

Hi penso mentre la tragèdia que s’ha viscut a Mallorca tenyeix de negre les notícies. De sobte, el temps que es revolta, l’aigua que embogeix, les rieres que esclaten i dotze vides xuclades per la dissort, deixant una petja de desconcert, dolor i pèrdua. En els darrers dies, la recerca del nen de sis anys..., el terror..., la ferida més punyent.

Mallorca ha estat, durant tota aquesta tragèdia, el paisatge del nostre neguit, la nostra angoixa compartida. Però mentre les imatges de la desesperan­ça ens colpien l’ànima i ens recordaven l’extrema fragilitat de la vida, en paral·lel podíem observar el miracle extraordin­ari de la solidarita­t, aquesta qualitat humana que, com deia Apuleu, ens apropa a l’eternitat. Persones de totes les edats i condicions, anònims uns dels altres, sorgits d’arreu on hi havia uns braços per llevar aigua, unes cames per cercar persones, una voluntat per ajudar el proïsme. Gent que no es coneixia i que, de sobte, esdevenia poble, veïnatge, família, i en la lluita contra la desgràcia, feia profecia d’amor. En moments com aquests, la humanitat té un sentit profund que ens deslliura del pessimisme i ens relliga a una certa esperança col·lectiva, a una idea lluminosa de l’ésser humà. Potser és cert, com deia Mark Twain, que tota persona és com la Lluna, que sempre amaga una part fosca. Però també deu ser com el Sol, capaç d’il·luminar en els moments més foscos.

Gent que no es coneixia i que, de sobte, esdevenia família, i en la desgràcia, feia profecia d’amor

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain