Filòlegs

En la passada inauguració del Liber, l’editor Daniel Fernández, president de la Federació de Gremi d’Editors d’Espanya i col·laborador assidu de La Vanguardia ,es referia al fet que a la taula presidencial hi havia tres filòlegs: el ministre José Guirao, la consellera Laura Borràs i ell mateix. La constatació el va portar a felicitar-se i a considerar que la filologia els havia estat útil, perquè en cas contrari no haurien estat on eren.

L’afirmació de Daniel Fernández, amic i company en mil batalles en defensa del llibre i els drets d’autor, em va portar a pensar el contrari. Malgrat ser filòlegs eren allà, en funció dels seus càrrecs per als quals la filologia és perfectament prescindible. La resta d’integrants de la presidència, Ada Colau, alcaldessa de Barcelona; Núria Marín, alcaldessa d’Hospitalet, i la cònsol de Cuba, no havien cursat estudis filològics i també hi eren. Avui, a més, les filologies estan a punt de desaparèixer. Si bé en els noms dels departaments universitaris s’hi segueix retolant la referència, els nostres estudiants cursen un grau en Llengua i Literatura, no de Filologia, paraula que la majoria no entén, ja que ningú té idea de llatí, ni del més elemental.

No obstant la defunció de la matèria, entre els filòlegs del nostre país encara ens sonen noms extraordinaris, començant per Joan Coromines, un català universal, autor de dos diccionaris etimològics de llengües catalana i castellana, aquest en col·laboració amb un altre filòleg magnífic, José Antonio Pascual. Si ens agraden els secrets i amagatalls idiomàtics, es fa molt agradable i molt divertit passejar per les planes dels diccionaris de Coromines. A més, alguns articles amb divagacions corominianes constaten la importància de la inventiva, la bona, la que se sustenta en dades per elucubrar solucions.

De vegades discuteixo amb alguns col·legues filòlegs sobre quin és el lloc que ocupa Coromines entre els grans i gairebé tots el situen uns esglaons per sota dels dos Menéndez, que no són uns altres que Marcelino Menéndez y Pelayo i Ramón Menéndez Pidal, tots dos per descomptat figures extraordinàries. Precisament aquest curs 2018-2019 es compleixen el cent cinquantè aniversari del naixement del senyor Menéndez Pidal i el cinquantè aniversari de la seva mort, el 1968, a l’edat provecta de gairebé cent anys. No sé si perquè el polvis librorum allarga la vida, una constatació, pel que he sentit explicar, atribuïda al doctor Marañón.

Si haig de ser-los sincera, entre Menéndez y Pelayo i Menéndez Pidal, em quedo amb el primer, que tant va estimar els catalans i tant ens va defensar. El fet que hagués estudiat a Barcelona, on va arribar el 1871, perquè el seu pare intentava així d’evitar que sofrís, al seu entendre, la nefasta influència dels professors krausistes, que dominaven el claustre universitari madrileny, fou decisiu per despertar el seu interès per la llengua i la literatura catalanes. Menéndez y Pelayo considerava, i ho va expressar en català davant la reina Maria Cristina, “que devia a Catalunya una part molt important de la meva educació literària”. Probablement gràcies als seus mestres catalans, Milà i Fontanals, Llorenç i Barba i Rubió i Ors, no només va unir, per contagi, els seus dos cognoms amb una conjunció copulativa sinó que, molt més important que això, va arribar a la conclusió que la literatura catalana era tan espanyola com la que s’escrivia en castellà i es feu igualment seus Ramon Llull i Fra Luis de León, com el seu mestre Rubió i Ors. Assegurava que tots dos eren un patrimoni de tots els espanyols i que havien d’estudiar-se i ensenyar-se de la mateixa manera.

En canvi, Menéndez Pidal ens va entendre bastant menys, no sé si atrevir-me a escriure gens o gairebé gens, ja que considerava que a Catalunya el català havia de quedar relegat enfront del castellà, tal com argumenta el 1902 en un article publicat a El Imparcial, amb el títol de “Catalunya bilingüe”, en el qual, fent-se ressò del missatge dels catalanistes a la Corona (1898), donava suport al reial decret impulsat per Romanones, ministre d’Instrucció Pública, pel qual s’obligava que els nens catalans aprenguessin el catecisme en català, escrivia: “L’Estat, lluny de buscar la mort del català, ha de promoure el seu estudi, encara que no l’estudi empíric i elemental de l’escola, que és innecessari i no es pot sumar amb el preciós de la llengua nacional, sinó l’estudi més profund i científic de la universitat”.

Almenys aquesta vegada, el gran filòleg no es va adonar que la llengua catalana, cosina germana de la castellana, com a llengües romàniques que són, a més de ser la de la majoria de catalans, tenia un prestigi literari que es remuntava a l’època medieval i era una llengua de cultura de la qual tots els espanyols podien sentir-se orgullosos.

És una veritable llàstima que el criteri de Menéndez y Pelayo no s’hagi imposat i s’hagi preferit dinamitar els ponts culturals abans que mantenir-los. Tant de bo poguéssim recuperar aquesta visió plural, una visió que ens permeti observar que allò que pot fer més gran i més ric un Estat modern no és la uniformitat sinó la pluralitat de llengües i cultures.

Entre Menéndez y Pelayo i Menéndez Pidal, em quedo amb el primer, que tant va estimar els catalans

JOSEP PULIDO