La Vanguardia (Català-1ª edició)
Honor, ofensa, revenja
Que alguien me diga si ha visto a mi esposo, preguntaba la doña”, és l’inici de la cançó Desapariciones, escrita pel panameny Rubén Blades als anys vuitanta. Denuncia la crueltat singular d’un instrument de repressió popular entre els militars llatinoamericans d’aquella època. La cançó no passa de moda. Avui retrata el dolor de la dona turca d’un periodista saudita desaparegut.
“¿Y cuándo vuelve el desaparecido?”, diu la cançó. “Cada vez que los trae el pensamiento. ¿Cómo se le habla al desaparecido? Con la emoción apretando por dentro”.
Hatice Cengiz no estava casada, però estava a punt de ferho amb Jamal Khashoggi, que va entrar al consolat del seu país a Istanbul el dimarts 2 d’octubre amb l’objectiu d’aconseguir els documents necessaris per poder celebrar el casament. No en va sortir. Hatice Cengiz té dins seu l’esperança que el seu estimat aparegui amb vida, com durant anys la van tenir els parents dels desapareguts argentins i xilens. La policia turca fa anar una tesi més realista. Diuen que Khashoggi va ser víctima d’un esquadró de la mort saudita que va volar a Istanbul aquell mateix dimarts per tal de matar-lo, tallar-li el cos a trossos, ficar els trossos en capses i treure’ls de Turquia en l’avió en què havien arribat.
És impossible creure que, malgrat les mentides oficials, el cap d’Estat saudita de facto, el príncep hereu Muhammad bin Salman, no sap exactament què va passar. Bin Salman és un home de mà dura i pell fina, habitual en aquelles terres càlides on es ret culte a l’honor, qualsevol retret és una ofensa i la revenja és un deure diví. Poques coses desperten més ràbia entre aquests personatges que les crítiques rebudes des de fora. I més encara si provenen d’un compatriota. Bin Salman, o MbS com li agrada que se’l conegui, tenia motius per desitjar que Jamal Khashoggi desaparegués de la faç de la Terra.
El pecat mortal del periodista havia estat criticar Bin Salman i el seu règim suposadament reformista a The Washington Post. Entre altres coses, havia comparat el jove príncep, de manera tràgicament profètica, amb Vladímir Putin. El règim saudita sembla que ha imitat la pràctica russa, patentada per Stalin amb Trotski, d’enviar assassins a liquidar traïdors a la pàtria en terres llunyanes.
Hatice Cengiz ha demanat ajuda a Donald Trump. Sort. No s’ha vist mai el president Trump més plenament realitzat que durant els festejos faraònics que la família reial saudita va celebrar en el seu honor el maig de l’any passat. A Trump tampoc no li va gaire intervenir en els afers interns de dictadures amigues. Ni a ell ni a ningú si es tracta de la dictadura petroliera saudita.
Dit això, és molt fàcil des de l’oposició política, o des de l’ordinador d’un periodista, exigir que el Govern dels Estats Units i els altres països més o menys democràtics del món responguin amb represàlies econòmiques dures. El dilema és que hi ha molt negoci pel mig i on hi ha molt negoci hi ha milers de llocs de treball en risc.
Hi ha hagut prou raons durant anys per imposar boicots internacionals als saudites. Raons fins i tot més poderoses, amb perdó de la senyora Cengiz, que la desaparició de Jamal Khashoggi. L’Aràbia Saudita és una monarquia absoluta que porta la intolerància a extrems medievals. La norma legal dins del seu país inclou decapitar, apedregar, amputar, donar fuetades a delinqüents, com per exemple dones acusades d’adulteri. I a sobre han fet el que han pogut per exportar la barbàrie a la resta del món musulmà. Com és prou conegut, 15 dels 19 terroristes de l’11-S eren saudites. És menys conegut que a partir del 1979 el regne saudita va sembrar les llavors d’aquests atemptats, i els que van venir després, per tot el món musulmà. L’agressiva evangelització de l’islam més purità, més violent, més hostil a altres religions i cultures va tenir el seu origen i els seus diners a l’Aràbia Saudita.
El premi Nobel de Literatura mort aquest any, V.S. Naipaul, va escriure diversos llibres sobre l’islam radical. L’última vegada que el vaig entrevistar em va dir, mentre parlàvem del terrorisme gihadista, que l’Aràbia Saudita era “l’arrel del mal”. Després el seu agent em va trucar i em va pregar que no ho publiqués, que temia les conseqüències per a Naipaul. (No ho vaig publicar.)
Però malgrat tot, conseqüències per a la casa de Saud: zero. Condemnes dels governs d’Occident: algun gemec. Benvinguts al complicat món real.
Els saudites tenen dues armes molt potents: una de venda i una altra de compra, totes dues a l’exterior. Si es posen difícils amb la venda del petroli tenen la capacitat de desfermar una crisi mundial; si deixen de comprar, comunitats senceres es poden quedar a l’atur, ciutats poden caure en fallida. Per exemple a Espanya.
El valor anual de les exportacions espanyoles a l’Aràbia Saudita supera els dos mil milions d’euros. Si el Govern espanyol anunciés demà que deixa de comerciar amb els saudites fins que s’aclareixi el que li ha passat a Khashoggi, el meu primer impuls, com a periodista solidari amb la meva tribu, seria aplaudir. Poc després reflexionaria que els saudites no es quedarien de braços plegats. Entraria en joc la dinàmica honor/ofensa/revenja i, amb tota probabilitat, un nombre apreciable d’espanyols i espanyoles que treballen en fàbriques d’armes o en l’agricultura perdrien els seus llocs de treball. El mateix passaria a Alemanya, o el Regne Unit, o França, o Itàlia si els seus governs actuessin segons exigeix la consciència moral d’Occident.
Ensenyar les dents i mossegar els saudites significa pagar un preu que fins ara ha resultat massa alt. Sí, hi haurà cartes de protesta i tal, però tot quedarà en l’oblit aviat. Les grans democràcies repetiran variants sobre el que va fer el Govern espanyol l’abril d’aquest any: instruir el cap d’Estat per rebre Mohamed bin Salman al seu palau i posar tots dos somrients per a la foto oficial.
La lliçó? No hi ha res de nou sota el sol. Els diners no compren amor però sí llicencia per matar. La qüestió ara, la intrigant qüestió, és si la desaparició de Khashoggi canviarà per fi l’equació. Ja ho veurem. Mentrestant, a aquella pobra dona turca no li queda altre remei que patir i aguantar.
Hi ha hagut prou raons durant anys per imposar boicots internacionals als saudites; raons fins i tot més poderoses que la desaparició de Jamal Khashoggi
Ensenyar les dents i mossegar els saudites vol dir pagar un preu que fins ara ha resultat massa alt; aquesta gentussa ens té on ells volen: agafats per on ja saben