Política d’engrunes

Durant la crisi econòmica, els rics s’han fet més rics”. Li sento dir aquesta frase a la vicepresidenta Carmen Calvo a RAC1 amb un to de veu compungit i melancòlic. Me l’imagino donant-li a en Basté una estampeta de la Mare de Déu dels Desemparats. Celebro l’empatia però, què pensen fer ella i el seu Govern per corregir-ho? Té raó, a Espanya i arreu del món: les fortunes gegantesques, sovint dubtoses, i un determinat tipus d’empreses s’escapen de pagar impostos i s’emporten guanys a paradisos fiscals i altres refugis, fins i tot més convencionals, per augmentar de forma exponencial la seva riquesa. El gruix dels ciutadans, els que cobrem sous perfectament visibles, i la part més important de les empreses de l’economia productiva, ens ho mirem mentre ens apugen els impostos. Vivim en una economia extractiva: uns quants extreuen els beneficis i la resta paga el cost de tenir una societat estable i igualitària.

I què pensa fer l’Executiu Sánchez? L’acord de govern signat aquesta setmana entre el president del Govern i el líder de Podem, Pablo Iglesias, inclou alguns titulars econòmics destacats. Simplificant: augment del sou mínim interprofessional a 900 euros, augment d’un punt en l’impost de patrimoni per a fortunes per sobre dels 10 milions d’euros i incrementar també la pressió fiscal als sous més alts, a partir de 150.000. Mesures cosmètiques que, temo, ni s’acosten al moll de l’os del problema.

No és a través de l’IRPF que pararà la sagnia extractiva de diners, ni tampoc pel que paguen les grans fortunes sobre el seu patrimoni. Els que practiquen l’economia extractiva són fora d’aquest radar. La progressiva desregulació del mercat de capitals que hem anat veient els últims anys, deixant que l’economia financera tingui llibertat pràcticament total, i el manteniment dels paradisos fiscals són les dues columnes del problema.

Si tenim una greu crisi immobiliària a totes les ciutats del món, amb preus inflats fins al paroxisme, és perquè els habitatges són el refugi del diner negre d’empreses dubtoses radicades en paradisos fiscals o fons d’inversió actuant com a sangoneres amb total llibertat. I només cal veure com els delinqüents copien i s’aprofiten d’aquest sistema. Des de Villarejo fins a Bárcenas. A Londres investiguen aquests dies la dona d’un antic president del banc d’Azerbaidjan més que corrupte que es va gastar 18 milions d’euros als magatzems Harrods, vivint en una casa de 13 milions pagada per una companyia amb seu a les illes Verges britàniques.

Per què no es torna a regular el mercat financer per impedir els abusos, tal com va fer tothom després del crac del 1929? Per què no s’eliminen els paradisos fiscals, impedint que empreses amb la seva bandera puguin comprar habitatges o fer transferències als nostres països? Entre altres motius, perquè els mateixos estats que en són víctimes sovint els emparen dins del seu territori: els Estats Units, la Gran Bretanya, Holanda... Això és el que saben i callen els líders polítics, també els populistes que demanen posar banderes a balcons i places. La Festa Major del símbol com a refugi per a ciutadans indignats i desesperats s’ha convertit en la millor cortina (de fum) del món.

Uns quants extreuen els beneficis i la resta paga el cost de tenir una societat estable i igualitària