L’any de les inundacions

Avançàrem la tornada a Palma perquè aquell matí, a Can Garruví, ens despertaren les goteres damunt del cap. Així s’acabava l’estiu, el setembre del 1989. Les torrentades s’endurien la vida de set persones, tres d’elles a Portocolom. Mon pare hi aniria amb una càmera. L’acabava de comprar, una de compacta, ho gravava tot. Aquest agost miràvem el vídeo, gairebé tres dècades després. Els cotxes arrossegats fins a la mar, l’asfalt aixecat, els llaüts enfonsats. L’aigua seria marró durant un parell d’anys. Ens preguntàvem com pot ser que encara sigui obert, l’hotel construït en zona inundable. És que tanmateix no plou mai. I per això no sap ploure.

Sents que estimes un lloc en la mesura que t’afecta el desastre. D’una manera física –has de reconstruir el que ha quedat devastat, pots haver-ho perdut tot–, i també emocional. Això ho determina el paisatge, aquell espai que conegueres i ha esdevingut irreconeixible. Fa mal. Dimarts a la nit, el WhatsApp familiar treia fum, estau tots bé? Mirava a IB3, sense acabar-m’ho de creure, escenes apocalíptiques que ara es graven amb el mòbil. I en canvi, al timeline de Twitter, més centrat en el dia a dia barceloní, ningú no en deia res. Xerraven sobre l’enèsim capítol del culebrot del Parlament. És tard, vaig pensar. Potser no saben que hi ha dues persones mortes.

L’endemà n’eren cinc, i després sis, i set. Si ho comentaves a algú, no sabia de què li parlaves. Les catàstrofes naturals generen poca empatia quan afecten llocs que no coneixes. Les notícies meteorològiques són un rotllo si no hi surt ca teva, el teu barri, el teu forner. Els aiguats són tots iguals. Però no es tracta d’Haití, Mallorca és aquí mateix! Antics turistes penjaven fotos de les seves vacances a la zona, atònits pel que estava passant. Havien estat feliços en un entorn ara arrasat. Potser si la tragèdia hagués estat a Menorca, molts catalans s’hi haurien sentit implicats tot d’una, perquè hi estiuegen cada any. Potser, si en comptes de Sant Llorenç, les víctimes fossin d’un poble valencià, jo tampoc n’hauria estat al cas.

¿Tan petit és el món que hem creat, que es limita a allà per on ens movem? I així, com podem ser solidaris amb els qui transiten per un mediterrani diferent del nostre, o una ideologia diferent de la nostra? Com podrem concebre mai la dimensió d’un canvi climàtic que ens afecta a tots?

Durant l’horabaixa i sobretot al capvespre de dimecres, a poc a poc es prenia consciència del desastre. La imatge del tennista Rafa Nadal ajudant en les tasques de neteja sortia als mitjans. El Telenotícies de TV3 emetia des de l’illa. Arribaven nous missatges: no sabia que era tan greu. Ho és tant, que et marca de per vida. El 1989 sempre havia estat l’any de les inundacions. Ara ho serà el 2018. I d’aquí a tres dècades ens preguntarem com pot ser, que encara construïm en zones inundables.

Les catàstrofes naturals generen poca empatia quan afecten llocs que no coneixes