Abús i límits del simbolisme

Quim Torra ha participat aquest any en l’Aplec del Caragol de Lleida, en la Patum de Berga i en la Fira de la Gamba de Palamós. Quim Torra ha glossat en públic les virtuts de la ratafia, abraçat a una enorme garrafa d’aquest licor. Quim Torra va anar a Washington per... participar en un festival folklòric. Quim Torra va presidir joiós, diumenge passat, la diada castellera de Tarragona. Sovint, Quim Torra ha preferit assistir a actes relacionats amb la cultura popular que en d’altres de caire institucional, imprudentment convocats a la mateixa hora. És difícil, però no impossible, que hi torni a haver a Catalunya un president tan devot de les tradicions com Torra. De les tradicions i, en particular, del seu component simbòlic. D’aquest component simbòlic i, sobretot, de la seva capacitat per alimentar un marc nacional idealitzat, a falta d’un de real i de ple dret.

Un símbol és, en última instància, allò que representa gràficament i esquemàticament una idea. Una a majúscula inscrita en un cercle simbolitza l’anarquisme. Una creu gammada, el nazisme. La senyera simbolitza i representa tots els catalans. L’estelada, els que somien dia i nit amb la independència de Catalunya. Un llaç groc, els qui exigeixen la llibertat dels polítics presos després de vulnerar, fa més d’un any, la Constitució i l’Estatut. Un emoji sintetitza un estat d’ànim.

L’exhibició d’aquests símbols té per objecte manifestar una opinió. La seva profusió pretén estendre-la. I el seu cultiu tenaç, indiscriminat, invasiu i insomne prova d’imposar-la mitjançant la colonització de l’espai públic. Ara bé, sigui quin sigui el seu grau de difusió, l’element simbòlic continua sent reu de la seva naturalesa. I, en ocasions, és només una imitació de la realitat, a la qual de fet no aconsegueix pas reemplaçar.

La lluita entre simbolisme i realitat és una constant de la política catalana des que es va iniciar el procés independentista, cap al 2012. Aquest procés va arrencar sobre una base electoral apreciable, però insuficient, que va obligar els seus promotors a multiplicar les promeses i les pancartes, els gestos i les escenografies, per tal d’aparentar més força de la que tenien. Hi havia en aquella estratègia dos objectius més, en la posició del peix que es mossega la cua. Un era potenciar en els mitjans afins la presència dels seus anhels. Un altre, perpetuar la il·lusionada mobilització de la militància, potser el seu actiu més valuós. L’un i l’altre s’han anat retroalimentant. Així s’ha planejat no només per tal de representar com ja gairebé real el que ara per ara no ho és (la no assolida independència de Catalunya), sinó també per enfortir un imaginari substitutiu del que és autènticament real (per exemple, la diversitat ideològica dels catalans, la convivència històrica de Catalunya i Espanya i la vigència d’un ordenament legal que penalitza severament les aventures rupturistes unilaterals).

A tots ens agrada somiar. I, alhora, a tots ens convé estar amb els peus ferms en la realitat. Freud va descriure fa molts anys el principi de la realitat, confrontant-lo i anteposant-lo al principi del plaer, que en aquest cas podríem equiparar al del desig o fins i tot al del somni. El principi de la realitat –avui alguns l’anomenarien intel·ligència emocional– ens indica que és arriscat perseguir el plaer de manera impulsiva, que és millor assumir els condicionants de la realitat, per molt antipàtics que ens assemblin. El principi de la realitat no rebutja el plaer ni el desig ni el somni. Simplement alerta sobre les conseqüències de la seva recerca urgent. I no només és fruit de la traïció, la covardia o altres causes innobles: també es regeix pel pragmatisme que busca resultats satisfactoris, encara que no siguin immediats.

No s’ha d’anar gaire lluny, en l’espai ni en el temps, per comprovar les conseqüències negatives que porta els uns i els altres a abusar del simbòlic en detriment del real o, arribat el cas, de prescindir del principi de realitat. Ja ho vam veure l’any passat en les negres jornades parlamentàries del setembre que van aprofundir la divisió de la societat catalana. Ho hem tornat a veure aquesta setmana amb la fractura del bloc independentista que ha propiciat la pèrdua de la seva majoria absoluta. A qui se li acut llançar per la borda quatre escons, com han fet els diputats suspesos del PDECat? Doncs precisament als qui valoren més el component simbòlic dels seus gestos –en aquest cas, la suposada dignitat dels seus autors al no acceptar el criteri judicial, ni tan sols el dels lletrats del Parlament– que la realitat –perdre la majoria absoluta i debilitar l’independentisme–. La realitat té límits. El somni, no. Qui la menysprea hi topa. I acaba lesionant els altres i, després, autolesionant-se.

El somni no té límits, però la realitat sí: qui la ignora hi acaba topant, lesionant els altres i autolesionant-se

MERCÈ GILI