El Déu de Tamames

Si visqués Josep Pla i Tamames fos català, potser aquell li hauria dedicat un dels seus Homenots . O Miguel Delibes hauria escrit la novel·la El professor. Acabem de llegir el seu últim llibre, Buscando a Dios en el universo, i es reconfirma la impressió que Ramón Tamames, nascut a Madrid el 1933, és, a més d’un savi, una rara avis, si és que no són el mateix. En certa entrevista acaba dient: “Veig el turisme espacial amb enveja. A qui no li agradaria anar a la Lluna?”. Una visió, un sentiment, un desig: volar alt. Veure la Terra com una poma blava en l’espai, i pressentir, com confessa al seu llibre, que entre els passadissos del cosmos travessa Déu. “Ho vaig intuir”, diu.

El signe de Tamames és l’aire. La qual cosa sorprèn en algú que, com a economista (el més llegit d’Espanya), té la marca de la terra, i com a polític que va ser –per exemple, en la direcció del Partit Comunista d’Espanya– ha conegut de prop el foc (i la presó, per demòcrata). Tamames està ara en la primera línia de l’ecologisme i de l’ideal internacionalista, havent estat crític tant amb Aznar com amb Rajoy.

El llibre vol ser “una cosmovisió sobre el sentit de la vida”. Recull les principals teories sobre l’univers; recorda les claus sobre l’origen de la vida; destaca el paper privilegiat de l’ésser humà, i es pregunta, sense retòrica ni moralina, sobre el “sentit de la vida”. Vam sentir dir al filòsof Javier Gomá que la humanitat no es feia abans aquesta pregunta: donava per descomptat que la immortalitat de l’ànima, i amb sort el Cel, fan erm preguntar-se si la vida “en carn mortal” té sentit.

Després de pensar en el llibre i el seu autor, aquest sentit de la vida no només sembla associat a la qüestió de Déu. En Tamames diria que està també en la lluita pel coneixement. El desafiament d’Adam i Eva va ser conèixer, com el de Prometeu. Van desafiar Déu. Però el mateix coneixement ens acosta també a Déu, van pensar Aristòtil, Spinoza, Einstein. Conèixer, conèixer que coneixem (nóesis noéseos), i lluitar per conèixer (la lluita, ideal de felicitat per a Karl Marx), fa que l’humà s’acosti al diví i gaudeixi d’una felicitat superior. De manera que si Déu fos només una creació de l’home, “fins i tot en aquesta teoria –sosté Tamames– jo diria que seria la millor invenció”. Lluitar per conèixer pot ser una manera de trobar-se amb Déu, encara que sigui de lluny, en els vastos infinits de l’àtom, de la ment i de l’univers. I això fa content.