El poli dolent es torna bo

De tots és conegut que els primers sorpresos pel triomf d’Ada Colau a les municipals del 2015 van ser els mateixos guanyadors d’aquells comicis. La llista de BComú, començant per la seva número u, i els grups de suport a la candidatura es van nodrir en gran part de l’aportació d’un activisme social que en molts casos, desposseït del component independentista, s’atrevia a discutir a la CUP el liderat al campionat local dels antisistema.

Aquell era un equip preparat per al combat des de les trinxeres de l’oposició, no per governar, que de la nit al dia va haver d’afrontar tasques tan ingrates per a ell com la de tenir a les seves ordres a un cos policial de gairebé 3.000 agents. No és estrany que cap dels regidors electes no aixequés la mà per assumir aquella pesada responsabilitat, que acabaria recaient, d’una manera molt més formal que pràctica, en l’alcaldessa. Que ningú no s’enganyi, si Ada Colau es va fer càrrec de la direcció política de la Guàrdia Urbana no va ser precisament per ganes. Ella no ho volia, però algú ho havia de fer.

El fitxatge d’un comissionat de Seguretat plenipotenciari que no ha acabat d’empatitzar amb la plantilla no va resoldre els problemes existencials d’un grup de polítics principiants, la majoria amb experiència zero en la gestió de la cosa pública, tenallat pels prejudicis d’aquells que quan veuen un uniforme no poden evitar, encara que ho intentin, veure-hi un repressor.

Decisions erràtiques, instruccions confuses i contradictòries —o simplement falta d’instruccions— i missatges que destil·laven una desconfiança permanent van anar minant la moral d’uns agents que creien que la seva funció no era cap altra que la de fer complir la llei i mantenir l’ordre i que van passar a sentir-se tractats poc menys que com els malvats d’una pel·lícula de policies.

Els últims temps els conversos al pragmatisme s’han esforçat amb molta carantoina i molta paraula elogiosa, potser excessivament afalagadora però buida, a fer veure i creure que són els fans número u dels guàrdies urbans. La foto de família de l’alcaldessa al Saló de Cent, envoltada d’homes i dones vestits de blau que miren a la càmera esbossant un somriure, ja és un embafador déjà-vu. Ara resulta que per a aquells que van arribar al poder convençuts que només hi havia polis dolents, només hi ha polis bons per reeducar i poder disposar així d’aquella policia de proximitat que els comuns, com primer els socialistes i després els convergents, en un monument a l’originalitat, han inventat per tal que els 73 barris de la ciutat siguin més segurs, més convivencials i, en definitiva, més feliços. Malgrat tot, a les comissaries i al carrer, més que una sincera rectificació, els agents només veuen focs d’encenalls. A hores d’ara els costa de creure.

El govern Colau ara s’esforça a fer veure i creure que és el fan número u de la Guàrdia Urbana