La Vanguardia (Català-1ª edició)
“M’agradaria treballar en una petita pel·lícula a França o a Itàlia”
Si hi ha una actriu que sembla que és a tot arreu, aquesta és la catalana Anna Castillo (Barcelona, 1993). A l’edició dels Goya del 2017 va guanyar el premi a millor actriu revelació per la pel·lícula El olivo (Icíar Bollaín), possiblement un punt d’inflexió en la seva curta però intensa trajectòria en què, a més de televisió (Club Súper 3, Amar es para siempre, Doctor Mateo), també hi figura amb lletres d’or la seva participació al musical La llamada, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, on va ser del 2013 al 2016 i del qual també va protagonitzar la versió cinematogràfica. Aquest any continua en ratxa: després de formar part de la segona temporada de Paquita Salas, aquesta tardor ja ha estrenat a TVE la segona entrega d’Estoy vivo, on és Susana Vargas, la filla del protagonista –interpretat per Javier Gutiérrez–, i properament serà el torn d’Arde Madrid (9 de novembre a Movistar+), la sèrie cocreada i protagonitzada per Paco León, i de l’òpera prima de la directora Celia Rico Clavellino Viaje al cuarto de una madre, amb Lola Dueñas.
Amb 25 anys acabats de fer, la vida no li podria anar millor. Estic en un moment meravellós i no m’atreveixo a demanar res més. Tant de bo que duri.
Quan va ser conscient que es volia dedicar a la interpretació? Des de molt petita el que més m’ha agradat fer és jugar a interpretar, a casa mateix: disfressar-me, dir a ma mare que em digués d’una altra manera... Però no vaig ser conscient que m’hi podia dedicar fins que no em vaig veure fent-ho. Des que tenia 12 anys vaig anar fent treballets a Barcelona i de tant en tant anava a Madrid a fer algun càsting. Però amb 19 anys em van agafar per a la sèrie Amar es para siempre ial mateix temps per a l’obra musical La llamada. Estava estudiant Psicologia a la UOC i ho vaig haver de deixar al tercer curs.
Quina creu que ha estat la influència de guanyar el Goya amb
El olivo? Aquest premi em va donar sobretot visibilitat, que és molt important. Se’m va veure fent un paper dramàtic, que fins aleshores no se m’hi havia vist. Va ser com un aval de confiança de cara al gremi, però també per part dels espectadors.
Li arriben moltes ofertes de feina per triar? Sí, una mica sí. Estic en un moment que m’arriben moltes propostes, moltes de les quals no puc fer per una qüestió de dates. I d’altres també les rebutjo perquè prefereixo tenir menys feina però gaudirne més. Però al cap i a la fi, això és una feina, i el que vols és treballar, i ara estic molt agraïda en aquest sentit. Treballo moltíssim, amb les seves coses bones i les seves coses menys bones.
Quines són les menys bones? Veure poc la meva família i tenir vacances que duren dos dies. Però no em puc queixar, perquè tinc la sort de caure en projectes que m’interessen molt i m’omplen. Si no fos així, seria un drama.
Cinema, teatre, televisió... Té alguna assignatura pendent? Em faria molta il·lusió treballar a fora. M’encantaria un projecte, encara que fos una pel·lícula petita, en un altre país. Sobretot per Europa, a França, Itàlia o també Anglaterra. D’anglès vaig bé, i aquest any m’he apuntat a francès. Aviat estrenaré
Viaje al cuarto de una madre, que és una coproducció amb França. Tant de bo em vegin allà i em truquin! No vol anar als Estats Units? No em ve em més tanco de a gust res, treballar però ara a mateix Europa que anar a Los Angeles. Em fa més il·lusió, res més.
I amb quins intèrprets li agradaria treballar? Jo soc bastant influenciable, així que ara mateix voldria treballar amb Amy Adams, Patricia Clarkson i Eliza Scanlen, les protagonistes de l’última sèrie que acabo de veure, Sharped objects (Heridas abiertas), que m’ha encantat. Ara estic veient La casa de las flores i estic flipant amb Cecilia Suárez. També voldria treballar amb ella. I d’aquí, amb algú que no hagi treballat, m’agradaria fer-ho amb Candela Peña, una de les meves preferides.
Vostè és una habitual de les xarxes socials, sobretot d’Instagram. Hi està enganxada? Tinc Instagram des que tenia 15 o 16 anys, i altres xarxes socials des que soc molt petita. Per mi sempre ha estat una forma d’oci i de compartir coses quotidianes divertides. Mai ha estat una eina de treball, però entenc que per altra gent ho sigui.
Es marca algun límit en el que explica a les xarxes? Abans no, però ara me’n marco més per la quantitat de seguidors que tinc i per la repercussió que té.
En aquesta segona temporada d’Estoy vivo s’ha animat a cantar a la capçalera. Com va anar? Em va trucar el productor Daniel Écija i m’ho va proposar perquè ja m’havia sentit alguna vegada. Vaig acceptar el suggeriment de cantar a duo amb Pau Donés perquè d’adolescent era molt fan de Jarabe de Palo. M’ha encantat fer-ho, però també haig de dir que ara em fa molta vergonya parlar-ne, perquè crec que no és el que sé fer millor, si bé em defenso. M’agrada més cantar a casa sota la dutxa.
S’ho passa malament quan se sent? Em fa l’efecte que està cantant la meva germana petita, que ella sí que ho fa bé! La veritat és que no m’agrada sentir-me. Ara, en un karaoke sí que ho dono tot i soc la pesada que vol cantar tota l’estona. Però no com a professió.
Acaba d’estrenar la segona entrega d’Estoy vivo a TVE i al novembre arriba Arde Madrid a Movistar+. Hi ha diferències entre rodar per a un canal generalista i una plataforma de pagament? Es viu diferent. Quan treballes per a una plataforma és com rodar una pel·lícula, on tens tots els capítols i saps tota la trama del teu personatge. A les generalistes treballes més sota pressió en el sentit que no tens tots els guions abans de començar i que si la sèrie no funciona d’audiència, potser cau.
L’actriu no para de treballar des del Goya per ‘El olivo’ i el doble èxit pel musical ‘La llamada’ i la seva versió cinematogràfica