La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una llarga travessia pel desert
Des dels seus inicis als anys vint, el jazz va necessitar mig segle per ser acceptat com a gènere ‘respectable’ a Barcelona
El 30 de gener del 1936 el Palau de la Música Catalana acollia l’estrena del jazz, amb les actuacions de l’Orquestra de l’Hot Club de Barcelona, el Quintet de l’Hot Club de França i Benny Carter. L’endemà, a La Veu de Catalunya es podia llegir que el jazz és “aquesta música negra que ens ha envaït i que no és més que un altre dels molts mals que patim actualment els blancs” o que “els nostres músics es degraden i s’espatllen des que practiquen el ‘jazz’ i el nostre poble va perdent tot el sentit d’allò que és consubstancial a la seva ànima”. Exactament trenta anys més tard, al mateix temple de Domènech i Montaner, dos artistes de color com Ella Fitzgerald i Duke Ellington eren aclamats per un públic blanc entusiasmat.
Què havia passat en aquest interval? Què havia passat abans? Com havia nascut el jazz a la capital catalana? Aprofitant que el Festival Internacional de Jazz de Barcelona està celebrant la seva 50a edició aquest pot ser un bon moment per fer una mirada al passat i teixir una breu panoràmica des de les primeres albors jazzístiques de l’urbs fins al final del franquisme (un règim, per cert, que més enllà d’arengues inicials va mostrar tolerància amb el gènere perquè no li va portar mai problemes). És significatiu que el text que encapçalava aquest article no era una excepció. N’hi ha molts altres publicats abans, durant i després en mitjans prestigiosos, com es pot comprovar a l’exposició El Palau del jazz, comissariada per Joan Anton Cararach, director artístic del Festival de Jazz, i que es pot visitar al mateix Palau.
Jordi Pujol Baulenas, a més d’aficionat i propietari de la discogràfica Fresh Sound Records, ha estudiat en profunditat la rugosa i difusa alba jazzística de Barcelona, tal com va plasmar al llibre Jazz en Barcelona (1920-1965), aparegut el 2005. Segons la seva opinió cada època tenia diferents influències. La primera d’elles va estar marcada per tot el que venia de París. S’intentava copiar-ho tot, amb espectacles acompanyats d’orquestres, i per això habitualment s’ha dit que Barcelona sempre ha mirat més cap al nord que cap al sud. La primera que va aparèixer a Barcelona va ser la de la inauguració de l’Hotel Ritz, l’octubre del 1919, de fet no es podia definir com una orquestra de jazz, encara que ja tenia bateria. “A nivell de so, allò i el jazz tenien poc a veure: ragtime, foxtrot, ritmes sincopats i poc més; era una època en què el swing no era la base”, aclareix Pujol. L’escenari era aquest: el jazz venia de la música dels negres i la societat blanca rebutjava aquestes coses. Tot va canviar quan els blancs es van començar a interessar per aquesta música i van començar a comercialitzar-la, donant peu al swing, que va esdevenir la música per ballar.
Quan aquí va començar la Guerra Civil, l’escena local es va quedar sense referents. Quan acaba el conflicte la gent necessita sortir i distreure’s i la que té cert poder adquisitiu es va movent per locals. Arriben músics de l’estranger i es creen orquestres, una de les famoses és la de Bernard Hilda, que arriba escapant-se dels nazis. Paral·lelament arrenquen les matinals de jazz-hot (“en aquella època el terme hot era el més modern, com ara ho pot ser el cool”, assegura Pujol) al Coliseum, l’Urquinaona, l’Iris o el Gran Price. A finals dels quaranta,
CANVI D’ÈPOCA El concert d’Ella Fitzgerald i Duke Ellington el 1966 al Palau va ser una fita
tot i així, la tendència va girant cap a la música sud-americana (arriben vocalistes com Rafael Medina o Machín) i el jazz cau en desús .
Així, als anys cinquanta qui va marcar el rumb musical va ser Tete Montoliu quan va muntar el Cuarteto Be-Bop perquè la resta de l’escena local –jazzística?– s’havia quedat ancorada al passat. L’Hot Club obre una segona etapa amb Alfredo Papo al capdavant i porta el 1953 Dizzy Gillespie al Windsor, el primer gran concert de jazz després de la guerra. L’any següent Lionel Hampton i al 55, Louis Armstrong. I sempre estava ple.
El camí cap a la normalitat comença amb l’obertura del Jamboree el novembre del 59 –dos mesos més tard acull el primer concert de jazz amb Tete Montoliu–, i amb el fet que les grans figures del jazz dels Estats Units s’acosten a Europa (de la mà del mític promotor Norman Granz) i que alguns es desvien cap a Barcelona, com Miles Davis o Stan Getz. Va ser qüestió de temps: “el jazz comença a no ser mal vist a Barcelona quan entra als temples de la música i no és només música de clubs”, conclou Pujol Baulenas.
SENYAL DEFINITIU Quan el jazz va deixar de ser només música de clubs, va adquirir pàtina de respectabilitat