La Vanguardia (Català-1ª edició)
Jazz per la democràcia
Els partits que fan bandera de la democràcia haurien de saber que no hi ha millor fàbrica de demòcrates que les escoles de jazz. La vitalitat revolucionària del gènere es pot constatar en un festival de Barcelona que compleix 50 anys.
Va dir el 1973 el gran Frank Zappa que “el jazz no és mort, però fa una olor estranya”. Ha passat mig segle des d’aleshores i el gènere es manifesta encara a través dels enregistraments i els concerts de noves generacions de músics. Així que, en cas d’haver estat cert en aquell moment, com apuntava Zappa, que el jazz tenia ja un peu a l’altre món, ara sabem que es tractava d’un moribund amb plenes de facultats físiques i psíquiques.
Això sí: allò de l’olor de matèria orgànica en descomposició va tenir en algun moment cert sentit. Ho argumenta el crític Nate Chinen al seu llibre Playing Changes. Jazz for the New Century (Pantheon, 2018). En la seva opinió, el jazz i els seus músics, majoritàriament negres, han lliurat a la història una llarga lluita per guanyar-se el respecte del públic i per enfortir la seva autoestima. Però quan finalment ho han aconseguit, han hagut de pagar un alt cost: en algun moment del segle XX, el gènere va semblar fossilitzar-se, convertint-se en una música que es respectava i s’admirava més que no pas es gaudia.
Per fortuna, com celebren Chinen i altres especialistes, al segle XXI s’han consolidat uns músics que són clau a l’hora de recuperar l’esperit rebel i disruptiu del jazz, artistes que han acabat de difuminar les fronteres entre aquest gènere, la música clàssica contemporània, el pop o el hiphop. A Playing Changes se cita, en aquest context, els saxofonistes Kamasi Washington i Steve Coleman, a la baixista Esperanza Spalding o als pianistes Vijay Iyer i Jason Moran. Podrien afegirse altres noms, com l’Ezra Collective, la saxofonista Nubya Garcia o, sobretot, el raper Kendrik Lamar, una llegenda viva de només 31 anys.
Tot depèn, és clar, de què entenem per jazz. Els festivals porten més de mig segle expandint els límits del gènere (va començar Newport als cinquanta i va seguir Montreux), i encara avui reben crítiques quan programen músics que no entren <l cànon que establirien, diguem, jazzistes neoclàssics com Wynton Marsalis.
Els organitzadors del Voll Damm Festival Internacional de Jazz, que inicia el dia 26 la seva edició número 50, recorden que mites del gènere com Miles Davis o Sonny Rollins van ser xiulats a Barcelona quan als setanta començaven a apartar-se del recte camí de l’ortodòxia.
Però els temps han canviat i el públic s’ha anat educant fins que ha entès el jazz com un ventall d’estils, de vegades molt dispars, que tenen en comú la posada en escena d’autèntics exercicis de democràcia creativa. El festival barceloní, privat i amb una subvenció poc rellevant, sintonitza amb un públic que és capaç d’adquirir abonaments en els quals conviuen artistes tan variats com Brad Mehldau (amb l’OBC), Tomatito, Avishai Cohen, Mark Turner o els Tribalistas de Marisa Monte.
En el fons, tot és una qüestió de diversitat i de pluralisme. Si els partits que es fan dir progressistes i que reivindiquen una regeneració democràtica (gairebé tots a Catalunya) valoressin com es mereix el caràcter participatiu del jazz (fins i tot líders carismàtics com Davis fomentaven la creativitat dels seus músics) procurarien que els clubs de música en viu tinguessin una vida amb menys sobresalts, invertirien més a les escoles de música i donarien suport al festival amb més mitjans.
Música rebel per a una ciutat que en moltes èpoques ha presumit de ser-ho.
Sobre la vigència revolucionària del jazz és oportú visionar el documental de Netflix sobre Quincy Jones (Quincy). En ell, el venerable productor explica com es va enamorar del hip-hop “perquè em recordava l’esperit lliure del be-bop”, i dona la benvinguda “a la família” a tota mena de joves rapers.
De fet, si Frank Zappa fos viu, ens continuaria delectant als festivals de jazz amb els seus solos de guitarra elèctrica inequívocament jazzístics.
mmolina@lavanguardia.es / @miquelmolina