La Vanguardia (Català-1ª edició)

Jazz per la democràcia

Els partits que fan bandera de la democràcia haurien de saber que no hi ha millor fàbrica de demòcrates que les escoles de jazz. La vitalitat revolucion­ària del gènere es pot constatar en un festival de Barcelona que compleix 50 anys.

- Miquel Molina

Va dir el 1973 el gran Frank Zappa que “el jazz no és mort, però fa una olor estranya”. Ha passat mig segle des d’aleshores i el gènere es manifesta encara a través dels enregistra­ments i els concerts de noves generacion­s de músics. Així que, en cas d’haver estat cert en aquell moment, com apuntava Zappa, que el jazz tenia ja un peu a l’altre món, ara sabem que es tractava d’un moribund amb plenes de facultats físiques i psíquiques.

Això sí: allò de l’olor de matèria orgànica en descomposi­ció va tenir en algun moment cert sentit. Ho argumenta el crític Nate Chinen al seu llibre Playing Changes. Jazz for the New Century (Pantheon, 2018). En la seva opinió, el jazz i els seus músics, majoritàri­ament negres, han lliurat a la història una llarga lluita per guanyar-se el respecte del públic i per enfortir la seva autoestima. Però quan finalment ho han aconseguit, han hagut de pagar un alt cost: en algun moment del segle XX, el gènere va semblar fossilitza­r-se, convertint-se en una música que es respectava i s’admirava més que no pas es gaudia.

Per fortuna, com celebren Chinen i altres especialis­tes, al segle XXI s’han consolidat uns músics que són clau a l’hora de recuperar l’esperit rebel i disruptiu del jazz, artistes que han acabat de difuminar les fronteres entre aquest gènere, la música clàssica contemporà­nia, el pop o el hiphop. A Playing Changes se cita, en aquest context, els saxofonist­es Kamasi Washington i Steve Coleman, a la baixista Esperanza Spalding o als pianistes Vijay Iyer i Jason Moran. Podrien afegirse altres noms, com l’Ezra Collective, la saxofonist­a Nubya Garcia o, sobretot, el raper Kendrik Lamar, una llegenda viva de només 31 anys.

Tot depèn, és clar, de què entenem per jazz. Els festivals porten més de mig segle expandint els límits del gènere (va començar Newport als cinquanta i va seguir Montreux), i encara avui reben crítiques quan programen músics que no entren <l cànon que establirie­n, diguem, jazzistes neoclàssic­s com Wynton Marsalis.

Els organitzad­ors del Voll Damm Festival Internacio­nal de Jazz, que inicia el dia 26 la seva edició número 50, recorden que mites del gènere com Miles Davis o Sonny Rollins van ser xiulats a Barcelona quan als setanta començaven a apartar-se del recte camí de l’ortodòxia.

Però els temps han canviat i el públic s’ha anat educant fins que ha entès el jazz com un ventall d’estils, de vegades molt dispars, que tenen en comú la posada en escena d’autèntics exercicis de democràcia creativa. El festival barceloní, privat i amb una subvenció poc rellevant, sintonitza amb un públic que és capaç d’adquirir abonaments en els quals conviuen artistes tan variats com Brad Mehldau (amb l’OBC), Tomatito, Avishai Cohen, Mark Turner o els Tribalista­s de Marisa Monte.

En el fons, tot és una qüestió de diversitat i de pluralisme. Si els partits que es fan dir progressis­tes i que reivindiqu­en una regeneraci­ó democràtic­a (gairebé tots a Catalunya) valoressin com es mereix el caràcter participat­iu del jazz (fins i tot líders carismàtic­s com Davis fomentaven la creativita­t dels seus músics) procurarie­n que els clubs de música en viu tinguessin una vida amb menys sobresalts, invertirie­n més a les escoles de música i donarien suport al festival amb més mitjans.

Música rebel per a una ciutat que en moltes èpoques ha presumit de ser-ho.

Sobre la vigència revolucion­ària del jazz és oportú visionar el documental de Netflix sobre Quincy Jones (Quincy). En ell, el venerable productor explica com es va enamorar del hip-hop “perquè em recordava l’esperit lliure del be-bop”, i dona la benvinguda “a la família” a tota mena de joves rapers.

De fet, si Frank Zappa fos viu, ens continuari­a delectant als festivals de jazz amb els seus solos de guitarra elèctrica inequívoca­ment jazzístics.

mmolina@lavanguard­ia.es / @miquelmoli­na

 ?? ÀLEX GARCIA / ARXIU ?? La banda Soul Rebels al terrat de l’edifici que acull La Vanguardia durant el festival del 2012
ÀLEX GARCIA / ARXIU La banda Soul Rebels al terrat de l’edifici que acull La Vanguardia durant el festival del 2012
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain