La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sobre la necessitat del que és furtiu
Sara Mesa publica ‘Cara de pan’, una atrevida invitació a tabús d’edats i sentiments
L’esperaven. Tots els seus fans esperaven la seva última novel·la. “Aquest cop sí que he notat l’expectativa dipositada en mi. He concebut aquest llibre en un temps mínim i allunyada d’inseguretats, cosa rara en mi”, explica Sara Mesa. “La vaig escriure en un estat estrany, aliè a com sóc jo, de calma i continuïtat, i contràriament al que em passa, em vaig divertir escrivint-la”.
La relació entre una adolescent vulnerable, en construcció, i un home madur que es troben en un parc destapa tota mena de contradiccions i sospites. “M’interessa la tensió entre la vida de dins i la de fora d’aquest recinte”.
Novel·la sobre tabús d’edats i sentiments, amb les seves pors i les seves factures, Cara de pan (Anagrama) torna a ser Sara Mesa en estat pur. Ella és la Casi (gairebé catorze anys); ell, en Viejo (molts més). Ella, víctima d’assetjament escolar, acaba fent campana a l’institut (“nosaltres dèiem hacer rabona”) i té dificultats per relacionarse amb el seu entorn.
“És una història plausible. El que ignoro és si és recomanable. Depèn. La normalitat és sempre un concepte molt ambigu”, explica l’autora, que reconeix que de vegades triga anys a saber per què ha escrit una cosa. “En aquesta ocasió, encara que no soc jo, reconec que hi ha un substrat biogràfic perquè tota l'estona, dins el meu cap, hi havia aquell parc proletari, el parc Amate, a Sevilla, per on jo em movia quan tenia l’edat de la Casi”.
A ell, a en Viejo, el que li agrada és contemplar els ocells i escoltar les cançons de Nina Simone, no treballa i arrossega un passat de conflictes encadenats. Dos personatges ferits i esmunyedissos que estableixen una relació impròpia a ulls de tercers, intolerable per a alguns, que provoca incomprensió. “En realitat, l’únic que volen ells dos és que els deixin en pau”. Mesa domina aquella zona de penombra que ja ens va mostrar a Cicatriz oalaseva autobiogràfica Mala letra. “És habitual en mi: secrets i dobles vides, la necessitat del que és furtiu”.
Sara Mesa (Madrid, 1976) viu a Sevilla des de petita. Als seus llibres sempre els adjudiquen els mateixos adjectius: inquietants, magnètics, obsessius. De tots aquests l’autora només se sent còmoda amb alguns. “Em sembla bé això d’inquietant. En canvi em molesta que diguin que aquest llibre és intimista, un adjectiu que s’aplica molt fàcilment si qui escriu és dona. Els meus llibres no són intimistes, parlen
“Intimista és un adjectiu que apliquen si qui escriu és dona; els meus llibres no són intimistes, parlen del que és públic”
d’allò que és públic”. I posa per exemple, el tema de la maternitat. “Jo vaig tenir un fill de molt jove i no he escrit mai sobre maternitat. Em diuen que ho haig de fer. Per què? Reivindico la meva llibertat a reservar o escollir espais”.
El tercer personatge de la seva novel·la és abstracte. És la mirada que jutja. “Són les institucions i les autoritats familiars, policials i educatives...” Mesa, que somriu quan algú l’acusa d’antisocial, admet que entén molt bé la protagonista quan no vol estar obligada a fer treballs en grup: “Em reconec en aquell impuls. Avui dia, si vols fer alguna cosa en solitud, individualment, estàs estigmatitzat”.