La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’alquimista del ferro
Sembla el moment apropiat per recuperar l’art excepcional de l’escultor Julio González, figura totèmica de la institució valenciana que porta el seu nom, IVAM, i enigma encara obert en la configuració del relat artístic contemporani. A partir, a més, d’una selecció essencial de dibuixos procedents del museu als Espais VolART de Barcelona. Imaginatius dibuixos d’escultor, en efecte, allunyats de la figuració il·lusionista lleument decorativa d’alguns dels seus dissenys noucentistes. El secret de l’art emergent, narratiu o abstracte, conceptual o performatiu, és senzillament que la trama de mitjans plàstics apunta al seu contingut: l’univers formal de l’artista barceloní arrela en aquesta proposta audaç que subratlla i posa en presència la densitat i el risc d’unes obres enlluernadores: mestre de la forja, orfebre, pintor i sempre extraordinari dibuixant.
La fortuna crítica de Julio González ha estat tardana, concèntrica i ancorada a la seva obra. Respectat sempre i mort en la clandestinitat de la França ocupada el 1942, la seva originalitat no va aconseguir el ressò públic d’altres mestres de les avantguardes històriques. Va tenir clients i amics, de Picasso a Gargallo, i va ser admirat en silenci pels seus contemporanis sense renunciar mai a la destresa artesanal exigida per la menestralia catalana de final de segle, de què procedia. Pierrette Gargallo l’evoca elegant i serè, potser discretament distant però radical en les seves apreciacions. El seu taller va ser el seu món. Còmplice de Picasso, sí, però amb una fidelitat crítica i arriscada que destil·la proximitat i amistat. Un ciutadà exemplar, català republicà sense partit, que treballava calladament a Arcueil, a la perifèria de París, i admirava Montparnasse pel seu caràcter cosmopolita poblat de “ciutadans lliures”.
L’empremta de Julio González en l’escena artística parisenca va ser així, callada però constant. Del llunyà 1905, havia estat company de viatge de Picasso al tombant de segle, el 1913 quan la revista Montjoie reprodueix les obres presentades al Salon d’Automne, creuant les afinitats formalistes d’Abstraction-Créa-tion el 1934 i enriquint la punyent Montserrat del Pavelló de la República del 1937. La ressonància de l’obra de Julio González adquireix una magnitud internacional a partir de l’exposició del Museu Nacional d’Art Modern de París el 1952, una presència que descobreixen els escultors radicals que donen a l’obra de l’artista una dimensió inèdita i la converteixen en una endevinalla plàstica en l’espai. N’hi ha prou de recordar l’homenatge de David Smith: “Era el mestre del bufador i l’acoblament metàl·lic”. Un art aeri: “Dibuixar en l’espai”, lapidari diagrama formal.
Que puguem contemplar en espais públics l’obra de Julio González, imprescindible per entendre el procés de l’escultura moderna –al seu moment pioner a París, Amsterdam, Barcelona i Madrid–, es deu al filial compromís de la seva filla Roberta, enfrontada a l’inveterat xovinisme francès que veia en González un artista radical estranger desarrelat. Les coses han canviat els últims 30 anys: l’aventura de l’IVAM va consolidar entre nosaltres una iniciativa provocadora que ha convertit l’obra de González i la reconstrucció del seu llegat plàstic en empresa artística de pes per a la reconsideració del pensament visual modern.
Dibuixar en l’espai enunciava un projecte revolucionari que havia de transformar l’escultura contemporània. Una constel·lació de formes lliures en reeixides associacions formalsquereivindiquenlalínia, el pla i la seva oberta dinàmica constructiva com a font fefaent per a la imaginació sensible. Els dibuixos que capten les variables de Femme au miroir, les Têtes i els dansants de cara anònima justifiquen a la mostra aquests supòsits teòrics, que cobren volum en selectes escultures d’impacte: Profile de paysanne, Madame cactus o Grand personnage debout, juntament amb un cap genial: Le cagoulard, l’encaputxat. Totes del moment artístic feliç d’entreguerres. Relat expressiu, íntim i complex d’un temps de recerca, curiositat, esforç i inspiració.
La vida de Julio González va ser la seva obra, i repassar els seus dibuixos ho demostra. Tres obres cardinals defineixen amb força la seva versatilitat per al volum en l’espai: La Montserrat, el crit desolat de la mare vençuda, la maternitat pagesa expressivista i figurativa. Homme et Femme Cactus, la terrible experiència de l’home del segle XX, les pues com a agressivitat d’aquest temps hostil i defensa rabiosa d’una solitud alerta i creativa. Femme au miroir tradueix al retall metàl·lic la trama d’unes formes de ferro soldat que descobreixen, signe i gest, un llenguatge artístic inesperat. El testament imperible d’un artista immens per a un temps, el nostre, de capitulacions decebedores. Un clàssic del segle XX que aventura el segle XXI.