La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’oblidat Everest de Jim Hines
Cada esport té el seu Everest per conquerir, la magnitud d’allò que sembla gairebé impossible i demana valor i condicions especials per aconseguirho. No fa gaire va morir l’anglès Roger Bannister, el primer home que va baixar dels 4 minuts en la milla. Per a l’aficionat corrent el seu nom i la seva gesta no significaran res ,o ben poca cosa, però el 1954 va ser una de les notícies de l’any. A un desafiament d’aquestes proporcions s’hi van dedicar els millors esprinters del món en els 100 metres. Durant força anys van pretendre, sense sortirse’n, fer caure el mur dels 10 segons, la frontera travessada pel nord-americà Jim Hines tal dia com avui, fa 50 anys.
Ha corregut més gent la milla en menys de 4 minuts que els 100 metres en menys de 10 segons, però per diferents raons va deixar més empremta la gesta de Bannister que la de Hines, un gran atleta que va disputar la darrera cursa el dia que va batre el rècord a la final dels Jocs Olímpics de Mèxic’68. En termes de popularitat, el seu Everest va disminuir immediatament. En menys d’una setmana, Bob Beamon va saltar 8,90 metres i Dick Fosbury va revolucionar el salt d’alçada amb la seva innovadora tècnica, i la protesta de Tommie Smith i John Carlos al podi superaria en magnitud històrica qualsevol de les moltes gestes de Mèxic’68.
Jim Hines era el millor esprinter del seu temps, un californià construït com a atleta a la universitat Texas Southern. El seu ídol era Bob Hayes, doble mite als Estats Units per les impressionants actuacions a Tòquio’64 –va guanyar l’or en els 100 metres i en el relleu 4x100– i per la seva condició d’estrella dels Cowboys de Dallas. Hines volia ser el nou Hayes. Amb 23 anys, tot just acabats els estudis universitaris, havia estat elegit en la sisena ronda del draft de l’NFL pels Dolphins de Miami. No tenia tècnica, però no li faltaven ni velocitat ni ambició. Hines pensava que una victòria a Mèxic afavoriria el seu ingrés al futbol professional.
Durant els vuit anys anteriors als Jocs de Mèxic, diversos velocistes havien corregut la prova en 10 segons, sempre amb cronometratges manuals. L’alemany Armin Hary, campió olímpic a Roma’60, en va ser el primer. Després en van arribar d’altres, Bob Hayes entre els quals. Els Jocs de Mèxic oferien un avantatge a qualsevol que volgués passar a la història. Eren els primers Jocs amb registre electrònic. Els mesos anteriors, tres nord-americans –Hines, Charlie Greene i Ronnie Ray Smith– havien baixat de 10 segons, però amb temps manual. Mèxic suposava l’oportunitat.
Jim Hines s’havia declarat en contra de l’activisme de Tommie Smith i John Carlos. Si guanyava la final olímpica, no volia que el black power condicionés el seu contracte amb els Dolphins. Els altres dos integrants de l’equip dels Estats Units estaven enrolats a l’exèrcit. Charlie Greene havia declarat que calia acabar amb tots els vietnamites del nord. El petit i explosiu Mel Pender havia lluitat al Vietnam, amb una Estrella de Bronze entre els seus mèrits de guerra. Donava suport a la causa del black power, però patia una pressió enorme dels seus superiors.
La final va aplegar per primer cop en els Jocs vuit atletes negres. A Jim Hines, un atleta de talla mitjana (1,79 metres), només el va amoïnar l’acceleració inicial de Pender. A la victòria fàcil hi va afegir una marca per a la història: 9.95 segons, el primer home per sota dels 10 segons. Va rebre la medalla d’or i es va retirar de l’atletisme.
Va passar tan de puntetes pels Dolphins que ningú no se’n recorda. Sovint diu que va ser víctima del black power a Mèxic’68.
Tal dia com avui, fa 50 anys, un atleta dels Estats Units va fer caure el mític mur dels 10 segons en els 100 metres