La Vanguardia (Català-1ª edició)
“No s’hauria d’haver aplicat mai l’austeritat”
L’historiador britànic i professor de la Universitat de Colúmbia Adam Tooze creu que Europa ha d’abraçar polítiques expansionistes. Al seu llibre Crash: cómo una década de crisis financiera ha cambiado el mundo (Crítica), fa un repàs exhaustiu de la crisi en dos temps que va fer trontollar l’economia ara fa deu anys, amb una anàlisi geopolítica, política i econòmica de l’última dècada.
Després d’una crisi tan brutal, el poder de les corporacions i dels bancs ha sortit reforçat? La crisi per si mateixa va ser un moment de fragilitat extraordinària. Tot i així, les grans corporacions van poder recórrer a xarxes d’influència, sobretot als Estats Units. És després de la crisi quan les corporacions, els bancs en particular, han pogut anar recuperant el control perdut. Parlo dels Estats Units, si bé l’Administració Trump no és el mateix que la d’Obama o Bush. No és evident que l’establishment de Wall Street tingui el mateix control sobre l’agenda política i econòmica que als noranta. Això no significa que no obtinguin el que volen, però no controlen el procés.
I el cas d’Europa? És difícil entendre com funcionen a Europa els canals d’influència. És clar que als europeus corrents els ha anat bastant malament, amb una ocupació espantosa i que els contribuents van haver d’absorbir les pèrdues dels bancs. El problema és que els bancs europeus no competeixen amb els dels Estats Units i la banca inversora europea s’ha retirat de la competència global completament. Així que si la política hagués estat dictada pels bancs, avui es pot dir que ha fracassat. De manera més versemblant, la política de la zona euro no segueix una lògica senzilla. És més aviat un xoc de trens, entre interessos, agendes, sense capacitat de dissenyar un programa coherent per als interessos dels negocis i per als dels ciutadans.
Parla del patiment dels ciutadans europeus, un malestar vinculat als populismes i el Brexit. Com es pot contenir el descontentament? La crisi ha destruït la credibilitat dels governs, de les promeses dels partits de dretes i esquerra i la seva visió de la política econòmica. Però si el denominador comú és la desil·lusió, l’única esperança és que els partits –o, per ser francs, els progressistes– advoquin sense parpellejar per una política econòmica expansionista. No ens hauria de sorprendre que la gent estigui frustrada si l’atur té el nivell que té, durant tant de temps en tantes parts d’Europa. Això els xinesos ho comprenen i els EUA, també.
Llavors? El BCE hauria de tenir un mandat total sobre l’ocupació, igual que la Reserva Federal dels Estats Units. No és un radicalisme boig, és el que fa la Fed. Ben Bernanke el 2012 va dir que mantindria els tipus d’interès molt baixos fins que l’atur estigués per sota del 6%. Per què els hauria de sorprendre als europeus la nostra situació actual? Si jo fos italià, estaria molt frustrat!
I si fos espanyol? També, però almenys l’economia espanyola mostra alguns indicis de vida. Itàlia no té el dinamisme d’Espanya.
Cal posar fi a les polítiques d’austeritat? Efectivament. No s’haurien d’haver adoptat mai. Ha estat un desastre. Si volguéssim adoptar mesures d’austeritat, ara seria el moment; però, amb tots els danys que s’han causat, és l’últim que hauríem de fer. El que necessita Europa són inversions, en el sentit més ampli. I fomentar la mobilitat.
Hem après de la crisi? Tenim més armes per lluitar-hi en contra? Tenim millors coneixements, coneixem les armes que funcionen en la crisi. La pregunta és, si després de la crisi, tenint en compte les condicions polítiques, es permetria que es despleguessin aquestes armes. Les fonts de la crisi són pitjors ara que abans. A Europa, hi ha Itàlia. El 2008, Itàlia no era protagonista, tampoc el 2010, però un any després ja estava en el punt de mira. El problema és més gran, tant en l’ambit polític com en el financer.
És el maldecap de la UE? Per a Europa, Itàlia és el problema número u. Aquesta tardor, entre ara i el desembre, serà un moment clau. Cal estar pendent un terç de la Xina, un altre dels països emergents i el terç que resta, de tot Europa i els Estats Units.
I el Brexit, el preocupa? No, no passa res. El més pervers del Brexit és que deixaran una cosa a la qual no s’havien integrat. Tenien el que volien, no els aspectes difícils. S’imagina si Espanya tingués l’opció d’estar al lloc del Regne Unit abans del Brexit? Mobilitat de mà d’obra, accés lliure als mercats, sense l’euro . És perfecte!
EN EL PUNT DE MIRA DES DEL 2011 “Per a Europa, Itàlia és el problema número u; els pròxims mesos són decisius” POPULISME, BREXIT “Sorprèn que la gent estigui frustrada amb un atur tan alt? El BCE ha de tenir un mandat sobre l’ocupació”