La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’addicció als videojocs, un problema de salut que creix
La xarxa suma tres activitats que amplien la llista d’addiccions: apostes, porno i jocs
La indústria en línia és un negoci de 100.000 milions d’euros. En aquests moments, un campionat d’un dels jocs de moda, amb els jugadors davant les pantalles, té més espectadors que l’NBA. La gent està pagant una subscripció per veure’ls!”, adverteix Marc Potenza, psiquiatre expert en l’ús problemàtic d’internet de la Universitat de Yale (EUA). La setmana passada va participar en una jornada sobre l’addicció a la xarxa que va convocar l’hospital de Bellvitge i l’institut d’investigació Idibell, i va recalcar quin és l’escenari: molts diners en joc per aconseguir subjectar davant la pantalla tant de temps com sigui possible el màxim nombre de persones possible.
En la unitat de joc patològic i addiccions comportamentals –que inclou avui joc amb apostes en línia, porno, compres, videojocs (la llista va creixent)–, jugar-se diners continua sent la principal addicció: més d’un 80% dels pacients, un de cada tres dels quals per apostes esportives instantànies amb el telèfon.
L’addicció al videojoc, però, ja escala llocs: un 3% de les persones que hi busquen ajuda són addictes als Lol, Wow o Fortnite. Per aquest motiu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu incloure en el seu compendi de malalties l’addicció als videojocs com un problema de salut que s’ha de tractar i prevenir, i milers d’investigadors de tot el món, sobretot en països asiàtics, busquen evidències que permetin classificar correctament quin és el problema en cada ús problemàtic d’internet per parlar de tractaments, prevenció i regulació.
“El nombre de nous pacients creix, i cada vegada n’hi ha de més joves”, indica Susana Jiménez, la psiquiatra que coordina la unitat de Bellvitge. En un equip com el seu, els problemes triguen a arribar i fa falta un cert temps per arruïnar-se amb el joc o identificar que estàs enganxat a una activitat que et perjudica seriosament.
El procés s’està accelerant, però. Enganxar-se als videojocs de manera perillosa és més fàcil quan l’oferta és sempre amb multijugadors perquè, quan puges de nivell, els altres participants són de qualsevol fus horari.
Desapareixen els horaris, deixes de dormir a la nit, ja no rendeixes l’endemà, tot comença a anar malament, l’entorn familiar s’emipa... “Al final només estàs bé quan jugues”. Així ho va explicar un jove enginyer informàtic en les jornades de Bellvitge.
“Vaig començar amb la videoconsola del meu germà. Els videojocs durant l’adolescència eren una cosa bona. Fins i tot tenia un component social. Quedàvem amb els amics”. Es va transformar en una altra cosa quan van començar a anar malament les coses a l’institut. “L’esforç que feia per tirar endavant el curs no tenia resultats; el videojoc, en canvi, sempre em donava satisfacció. Es va convertir en un substitut. Dotze hores al dia”.
Aquella immediatesa de l’èxit, aquella recompensa instantània, està en la base de qualsevol conducta addictiva, en el joc d’apostes, en els videojocs o en les substàncies habituals. “La resposta cerebral a la recompensa, però, és específica dels videojocs, i la indústria s’hi ha anat especialitzant”, explica el psiquiatre Marc Potenza.
El jove informàtic explica com va passar de seguida a jugar 12 hores al dia. “En la pitjor època em vaig enganxar a un joc massiu en què interactuaves amb molta gent. El batxillerat se’n va anar a can Pistraus i vaig deixar d’anar a classe”. Van aparèixer les conseqüències. “M’atabalaven les relacions socials, i físicament vaig arribar a tenir cruiximents pujant les escales, a més d’engreixar-me. Feia una vida absolutament sedentària. Em costava fins i tot caminar. No exagero”.
Comencen a alterar-se funcions executives, que són les que permeten planificar, organitzar-se, inhibir una conducta en un moment donat, expliquen els psiquiatres. Quan s’analitza en repòs el cervell, aquesta addicció mostra trets diferents que els de substàncies tòxiques. “En totes dues, però, hi ha una afectació de la connectivitat que explica un dels trets de qualsevol addicció: un mal control de la conducta. Quan s’hi intervé i s’hi dona tractament, s’aconsegueix reduir el desig imperiós de jugar, i és visible en el cervell”, indica el psiquiatre de Yale. “Hem d’oferir tractament i saber que es pot prevenir”.
“Els meus pares s’enfadaven perquè no anava a l’institut ni feia res de productiu. Tot ho aconseguia del joc”, explica l’informàtic. Els retreu la incomprensió d’aquella època: “Em feia falta una ajuda que no vaig tenir. No estava tan malament, però. Era conscient del mal que em feia, però durant aquell instant estava bé. Em sentia realitzat”.
“Els pares n’han de parlar amb els fills, sobretot han de saber què passa, a què juguen, quant de
“No em sortia bé res, i en canvi jugar sempre em donava satisfacció; un substitut de dotze hores al dia”
temps dediquen a cada cosa. No és el mateix mirar la tele que un videojoc. Hi ha patrons saludables d’ús d’internet, i és important que els pares sàpiguen què passa”, recalca el psiquiatre Marc Potenza. I esmenta senyals d’alarma que permeten delimitar el problema i evitar-lo: quan deixen de veure els amics, estan més aïllats, tenen pressa per menjar i anar-se’n a l’habitació o fins i tot hi mengen, i baixa el rendiment escolar.
Se’n va adonar de cop: “De la mateixa manera que vaig començar a jugar. T’adones de la suma de conseqüències. I llavors vaig decidir deixar-ho. Vaig cancel·lar la subscripció i vaig enviar un missatge al fòrum. No vaig tornar a jugar fins al cap de molt de temps. No vaig patir per l’abstinència. Només tenia molt de temps que no sabia què fer. Valia més deixar-ho de cop. El que és difícil és reestructurar la manera que tens de pensar i la vida. Que et sentis satisfet, recompensat per l’esforç amb altres coses”.
Va acabar el batxillerat, la carrera, un màster... “La indústria, però, és molt perversa”, adverteix. “L’altre dia vaig sentir un desenvolupador de jocs que explicava com apleguen totes les dades de les nostres partides per estudiar com poden maximitzar els micropagaments. Estan dissenyats per frustrar i esprémer. O has de pagar per desbloquejar continguts amb una espècie de màquina escurabutxaques. El que hi ha avui no té res a veure amb aquells jocs de consola”.
Els experts reunits a Bellvitge diuen que cal una regulació, com s’ha fet amb el tabac i es comença a fer amb les apostes, per identificar pràctiques que indueixen a l’addicció en apostes, en videojocs o en porno, “que avui suposa entre un 10% i un 30% del trànsit a internet, i va creixent el nombre de nens entre 7 i 10 anys que n’han vist”, adverteix Potenza. “Les administracions, i no només la indústria i els mateixos individus, tenen una responsabilitat en l’ús problemàtic d’internet”.
Els experts reclamen responsabilitat a les administracions i que s’estableixi alguna regulació