Pors innecessàries

Fa uns anys em va sorprendre en un parc a Amsterdam que els nens no jugaven entre ells, i que cada pare o mare no es relacionava amb els altres, cadascú tenia cura només dels seus.

Aquí no és tan corrent aquest comportament potser gràcies al clima, i a les places, parcs, voreres amples que afavoreixen el contacte i la conversa. El que sí que es pot constatar és que difícilment veiem al metro o al carrer, sobretot a les ciutats, que els adults prodiguin gestos o paraules afectuoses als nens que no coneixen, i encara menys que els toquin, posem per cas, el cap com era tan habitual abans, fins i tot per part dels homes. Indiferència, però també por d’una possible reacció dels pares davant d’un gest que podria ser considerat massa familiar. S’ha perdut aquella actitud que avui només es dona entre propietaris de gossos.

Indiferència i pors que encomanem tallant l’espontaneïtat tan pròpia dels nens, la seva alegria i ganes de viure. Per això m’agrada veure, especialment a principi de curs, com els menuts abracen els mestres i els altres nens després de l’estiu. Encara que a l’adolescència ja no siguin tan habituals aquestes manifestacions amb el professorat, per l’edat, i la relació que no és tan estreta: l’afecte s’expressa amb empatia, respecte i confiança.

La por del contacte físic es dirà que és raonable, i més després de destapar-se casos d’abusos en algun col·legi. Ara bé, avui els pitjors abusos no es donen al carrer i menys a l’escola, potser perquè s’està més alerta, potser massa; els pitjors abusos es donen a casa, precisament a l’espai que hauria de ser més segur. Per això, voldria recomanar, seguint aquesta reflexió, una novel·la a pares, mestres, educadors i adolescents, Cara de pan (de Sara Mesa), d’una subtilesa extraordinària. Tracta de la relació d’una nena de 13 anys, que s’ha escapat de l’escola perquè no se sent acceptada, amb un home que l’ensenya a mirar, i a reconèixer, cada ocell que se’ls acosta, al racó del parc on estan amagats, i fora de perill. Dos inadaptats, vulnerables i diferents que es fan companyia, s’ajuden fraternalment, malgrat que no saben res l’un de l’altre. A la intempèrie, i en un context aparentment amenaçador, serà on trobaran empara.