La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Bussejo en el passat familiar amb els ulls plens de llàgrimes”
Ayanta Barilli, escriptora, finalista del premi Planeta 2018
La periodista Ayanta Barilli (Roma, 1969) va ser la gran sorpresa de la nit de dilluns quan es va alçar com a finalista del premi Planeta amb Un mar violeta oscuro, novel·la autobiogràfica sobre quatre generacions de dones.
Per què s’ha fet novel·lista? Va ser una necessitat indefugible. Vaig topar amb la història i es va convertir en una necessitat que no vaig poder parar.
Quina historia? La nissaga familiar de quatre generacions de dones, de la branca italiana de la meva família, besàvia, àvia, mare i filla –que soc jo– unides per un destí tràgic que no saben com interrompre fins que l’última busseja en el passat familiar per comprendre les raons d’aquestes dones. Això és el que vaig voler fer.
Va mirar papers? Va fer entrevistes? Vaig entrevistar testimonis, vaig llegir tot l’epistolari familiar, els diaris... I després la meva imaginació ho va anar teixint tot per formar la història.
Aquest destí tràgic...? Té a veure amb les seves relacions amb els homes, però tampoc no vull convertir els homes en responsables del nostre destí. Hi ha responsabilitats pròpies. És cert que era una societat masclista, però el més curiós és que, fins i tot actualment, les dones continuen reaccionant de la mateixa manera, repeteixen aquests patrons.
Quin valor que té vostè: presentar-se al Planeta tenint un pare que el va guanyar, Fernando Sánchez Dragó... Ha estat com voler tocar el cel amb la mà. Vaig gosar de presentar-m’hi perquè formava part dels somnis de joventut. A casa tots hem mamat aquest premi. Vaig voler veure si era possible arribar fins aquí.
Té més novel·les a dins? Moltes, però doni’m temps. Escriure aquesta ha estat una feinada. Tinc un programa a esRadio, A media luz, un magazine cultural que s’emet de 0.30 h a 3 h de la matinada. He escrit la novel·la en caps de setmana, estius, dormint poc...
Aquí també va tenir un programa eròtic, oi? No, eròtic no, sobre sexualitat, que és diferent. És important parlar del tema, es fa poc i malament. La sexualitat ho inclou tot, també l’art, el cinema i la música.
Quins són els seus referents en la literatura testimonial? He llegit compulsivament La isla del padre, de Fernando Marías; L’any del pensament màgic, de Joan Didion; Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan; El balcón en invierno, de Luis Landero... Convertir en literatura una vivència real té una força extraordinària. Però no és exactament el meu cas; la meva novel·la té un caire autobiogràfic.
Li ha costat d’escriure alguna part? Sí, molt. Sobretot quan m’acostava a la meva pròpia història o a la de la meva mare.
Hi ha llàgrimes en el procés? Hi ha llàgrimes. He escrit plorant, molt apassionadament.
La va donar a llegir al pare? Sí. Em vaig preocupar moltíssim, perquè el meu pare diu exactament el que pensa i tenia por que no li agradés. Va trigar tres dies a llegir-la, que se’m van fer eterns, i li va agradar molt, cosa que va ser un reconeixement.
Ara la compara amb García Márquez... Ja li he demanat que no ho digui més, però l’home ho continua fent. Bé, ho acullo amb tota la tendresa que inspira l’amor de pare... però no se li ha de fer pas gaire cas.
FILLA DE SÁNCHEZ DRAGÓ “Ja li he demanat que em deixi de comparar amb Gabo... però ho continua fent”