La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Montmartre de Toulouse-Lautrec s’exhibeix al CaixaForum
El CaixaForum mostra 345 obres del moviment que va liderar Toulouse-Lautrec
Afinals del 1881 Rodolphe Salis, un artista frustrat, va fundar Le Chat Noir, a Montmartre, i va començar a convidar joves artistes, escriptors i músics al seu cabaret artístic. Estava situat en un barri marginal i empobrit, i per aquesta mateixa raó era barat, cosa que va facilitar que es traslladés al lloc una comunitat artística que en tot just 20 anys va provocar l’eclosió de Montmartre, en detriment del Barri Llatí de París.
La bohèmia es va convertir molt ràpidament en un atractiu turístic internacional, i els artistes es van llançar a una activitat creativa marcada pel seu radicalisme i el seu caràcter antiburgès. Va ser tota una revolució estètica que queda recollida en la gran exposició Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, que ahir es va presentar al CaixaForum de Barcelona i que estarà oberta fins al 20 de gener del 2019. Aquesta vegada es tracta d’una producció pròpia de l’Obra Social La Caixa, que ha estat comissariada per Phillip Dennis Cate i que acull una col·lecció extraordinària de 345 obres entre pintures, dibuixos, gravats, cartells i altres objectes de l’època procedents de diferents museus d’arreu del món. I entre aquestes obres n’hi ha 61 d’Henri de Toulouse-Lautrec, entre les quals destaquen sis olis, un dibuix i els seus coneguts cartells publicitaris, que ja s’assimilen a aquell esperit transgressor. Amb ell es presenten una vintena d’artistes de la talla de Louis Anquetin, Pierre Bonnard, Alexandre Steinlen o Georges Bottini, que van viure aquella eclosió parisenca. I el que també representa una novetat per a l’època és que moltes de les obres que van fer es poden qualificar d’efímeres, perquè utilitzaven noves tècniques per arribar a una audiència més gran: el cartellisme, les il·lustracions en diaris i revistes, l’estampació, el disseny de partitures...
“Aquests artistes adopten una actitud anti-establishment, amb el seu humor i la seva ironia trenquen amb l’academicisme, busquen noves fórmules i nous gèneres per qüestionar la societat del seu temps”, afirma el comissari de la mostra. “És una exposició sense precedents, pel nombre de peces exposades, per la seva procedència tan diversa i per la seva gran qualitat”, va assegurar Elisa Durán, directora general adjunta de la fundació bancària La Caixa, que va reiterar la intenció didàctica de la mostra.
El cabaret Le Chat Noir va ser una font d’inspiració per a molts artistes. I hi va contribuir el famós teatre d’ombres que és l’antecedent de la cinematografia. Va ser especialment actiu el grup dels Incoherents, avui considerat com un preludi del moviment dadà. Molt abans que Marcel Duchamp donés a conèixer la seva Gioconda amb bigotis, Eugène Bataille ja havia publicat a la revista Le Rire la seva Mona Lisa
amb pipa (1887). Le Chat Noir, creat al 1881, va tenir un ressò immediat. A finals del segle XIX a Montmartre hi havia més de quaranta locals de lleure, entre music halls, teatres, sales de ball, circs, cabarets i cafès concert. I, a més a més, el seu esperit es va traslladar a altres ciutats com Berlín, Londres o Nova York. A Barcelona també va néixer el local Els 4 Gats, inspirat per artistes que havien passat per París.
L’exposició del CaixaForum també mostra el caràcter transgressor de molts d’aquests artistes. El 1883 Fernand Pelez pinta un oli titulat Desemparats ,en què es veu una dona i els seus fills dormint al carrer. A la paret on es repengen s’hi veuen les restes de cartells que anuncien “grans festes” i “sessions de dansa”. D’aquest mateix artista s’exposa
Les ballarines, que recull una escena de vestidor allunyada del tot del glamur de l’escenari. Les cares serioses i tristes de les noies reflecteixen sense cap dubte una situació d’explotació. I el mateix Toulouse-Lautrec pinta Dona asseguda al llit (1897), que deixa entreveure que es tracta d’una prostituta per un detall: sobre la tauleta de nit hi ha un barret de copa. El món de la prostitució, però també el de les malalties venèries, serà un tema constant d’aquesta generació.
Théophile Alexandre Steinlen va fer un cartell per a Le Journal en què anunciava la publicació
De Toulouse-Lautrec s’exposen 61 obres, entre les quals sis olis, un dibuix i els seus cartells més coneguts
Al catàleg de l’exposició s’hi inclou un article de Ricard Bru sobre els artistes catalans a París
d’una novel·la seriada sobre El
tràfic de blanques (1899), i la censura li va obligar a tapar els pits descoberts d’una de les dones. La radicalitat de les propostes també generava controvèrsia.
L’exposició a l’antiga fàbrica modernista Casaramona s’obre amb un joc molt visual. A l’esquerra de l’entrada s’hi reprodueix El bosc sagrat de Puvis de Chavannes, una escena de caire classicista, i a la dreta s’hi exposa la paròdia que van fer ToulouseLautrec i un grup de joves artistes que treballaven al seu taller. En aquesta rèplica se substitueixen les muses al·legòriques de l’art i la literatura per representacions de personatges coetanis i, a més a més, s’afegeix un rellotge al capdamunt d’una torre per indicar que vol ser una obra del seu temps.
L’escenografia de l’exposició reforça la idea d’explosió artística de Montmartre produïda en un curt període de temps. I que no només es va concentrar als salons d’art, sinó que es va estendre al teatre, al circ, a la música i als nous processos d’impressió fotomecànica. També a la fotografia, malgrat que aquí està menys representada. Hi ha obres efímeres que van passar desapercebudes i d’altres que són petites joies. I entre aquestes últimes es poden veure Le Moulin de la Galette ,de Paul Signac; Jugadors de cartes, de Suzanne Valadon, o Taula de
cafè amb absenta, un petit oli de Vincent van Gogh que s’exposa al costat d’À la Bastille (Jeanne
Wenz), de Toulouse-Lautrec, en què la noia també apareix sostenint un got d’alguna beguda.
A part, al catàleg de l’exposició es dedica un capítol especial a
Montmartre i els artistes catalans, a càrrec del professor d’Història de l’Art de la Universitat Autònoma de Barcelona Ricard Bru que compensa així la seva absència de l’exposició. Miquel Utrillo (que va arribar a París el 1880), Ramon Casas (el 1881) i Santiago Rusiñol (el 1889) van formar “el grup modernista que havia de capitanejar la introducció de la modernitat pictòrica a Catalunya”. En aquest article es recorda que l’empresari egarenc Josep Oller va inaugurar el Moulin Rouge el 1899 i va penjar al vestíbul un dels cartells de Toulouse-Lautrec que ja formen part de la història gràfica de Montmartre. De la fascinació per aquesta bohèmia en van donar compte a partir del desembre del 1900 a les pàgines de La Vanguardia els articles de Rusiñol il·lustrats per Casas, sota el títol “Desde el molino”. Després de la marxa d’aquests artistes de París van agafar el relleu altres creadors com Anglada Camarasa, Isidre Nonell o Joaquim Sunyer, i a partir del 1900 ja va arribar una altra generació encapçalada pels Picasso, Casagemas i Pichot. Amb aquests últims, la renovació del llenguatge artístic ja era una realitat. El catàleg es completa amb els textos de Saskia Ooms, conservadora del Museu de Montmartre de París; Michela Niccolai, i Laurent Bihl, malgrat que el treball principal es deu al comissari Phillip Dennis Cate, que fa més de 30 anys que estudia l’“esperit de Montmartre”. Gràcies als seus contactes amb el col·leccionista novaiorquès Herbert D. Schimmel, Dennis Cate ha contribuït a crear el Zimmerli Art Museum a Nova Jersey, que és un dels museus que ha deixat més obres per a aquesta exposició.