La Vanguardia (Català-1ª edició)
Andrea Tirado
Una jove explica que va relativitzar el càncer que tenia seguint les classes via Skype
ESTUDIANT
La jove Andrea va poder seguir les lliçons del seu professor malgrat que la quimioteràpia a què es va veure sotmesa li impedia d’assistir a classe. L’escola Santo Tomàs de Viladecans va disposar un sistema de videoconferència.
Apart de la notícia de la malaltia, en la plàcida realitat d’Andrea Tirado (Barcelona, 2001) la bomba real, el que ella recorda més de la primera visita al metge, va ser el neguit de saber que no podria tornar a l’escola. Tenia 11 anys i quedava un trimestre per acabar sisè de primària. “Perdràs el curs”, li va advertir el metge. Per a una alumna complidora i disciplinada com ella, que abans de la malaltia anava alegre a l’escola a trobar-se amb els companys, aquell “dany col·lateral” va ser un disgust enorme. La seva vida va canviar en uns segons.
L’oncòleg li va explicar que s’havia de centrar en la curació del limfoma de Hodgkin, estadi 4, que tenia. Serien sis mesos intensos de quimioteràpia. Que s’oblidés de l’escola, que un any de pèrdua no és res. Ja ho entendria amb el temps.
Certament, en una vida un any és ben poca cosa, però per a un nen la ruptura de la normalitat que suposa passar de la rutina escolar a l’emergència de les proves clíniques i a estar envoltat de familiars preocupats pesa molt. El seu vocabulari s’enriqueix amb noms tècnics de medicina i les aules es canvien per passadissos d’hospital.
El cas de l’Andrea va ser tal qual. Va entrar a l’hospital amb poca consciència d’estar malalta. “Ens va trucar una professora quan la nena estava de colònies en una casa de Begues”, recorda la seva mare, Inma Rodríguez. “Jo de vosaltres la portaria a l’hospital”, els va aconsellar la mestra, familiaritzada amb el càncer. Els últims mesos l’Andrea s’havia aprimat i estava molt blanca. “La seva tutora va detectar un gangli inflamat, i va ser llavors quan ens va trucar”. Era el març del 2013. Ja es va quedar ingressada a l’hospital de Sant Joan de Déu.
“Naturalment, la notícia ens va commocionar”, explica Raquel Serrano, directora de l’escola Santo Tomás de Viladecans, de la qual l’Andrea era alumna. “Havíem tingut alguna experiència de nens amb malalties greus i que havien mort. Crec que aleshores no ho vam saber fer del tot bé per girar full ràpidament. Però la cadira buida pesa, ho vulguem o no. I vaig pensar que aquella vegada havíem d’abordar la malaltia de cara i acompanyar l’Andrea de la millor manera possible”, indica Serrano.
Així doncs, va convocar el claustre. “Què podem fer per ajudar la família?”. La consigna era sense immiscir-se en la seva privacitat. Van contactar amb els pares. Van decidir explicar la malaltia als alumnes destacant la idea que l’Andrea, malgrat que estigués malalta, i potser més trista i sense cabells, continuava sent la mateixa Andrea de sempre, la que tots s’estimaven. “L’escola té 220 estudiants, és com una família, tots ens coneixem, i sabíem que era important per a ella sentir que la miraven igual que abans”, explica la directora. “Van ser un deu”.
I hi va haver un segon missatge del claustre a la família: en la mesura que la malalta ho volgués i el seu cos, en tractament amb quimioteràpia, ho permetés, no perdria el curs perquè superaria els exàmens.
Van connectar la webcam de l’ordinador portàtil familiar a la pissarra digital de l’aula. La cara de la nena amb la bata d’hospital va aparèixer a la classe. “Va ser impressionant. Tots ens vam alegrar molt de veure’ns”, explica l’Andrea. La tutora, la Mónica, va posar ordre i van començar la classe. “Va ser emocionant veure l’aula com sempre i saludar els companys”. Integrar-se en la seva normalitat. Els primers moments els nens desatenien les lliçons de la mestra per la novetat, però amb el temps la presència virtual de la companya es va convertir en una rutina. “Jo aixecava la mà com si fos allà”. Seguia les classes tant com podia, a l’hospital o des de casa, i, aplicada com era, feia els deures.
En situacions de malalties prolongades, la Conselleria d’Ensenyament recomana el seguiment de programes de suport d’atenció educativa en hospitals i a domicili amb professors especialitzats. A les aules hospitalàries, els nens en edat d’educació obligatòria reben classes si poden tant si estan ingressats com si estan en règim de dia. També es preveuen ajuts per a la compra d’ordinadors i, en educació secundària, la possibilitat de seguir cursos a distància. Per la seva part, les iniciatives d’algunes associacions de malalts en aquest sentit són meritòries. “Em vaig haver de saltar unes quantes normes –admet la directora de l’escola–. Em vaig enfocar en el que convenia a l’Andrea”.
La realitat és que la malalta tornava de la sessió de químio del centre de dia de Sant Joan de Déu donant pressa al seu pare, que era qui l’hi portava. “Anem més de pressa, papa, que no arribo a classe de mates”, li solia dir. “Per a nosaltres aquella actitud no tenia preu”, diu Inma Rodríguez. “En comptes d’estar adolorida, avorrida o trista, tenia il·lusió per arribar i connectar-se. Gairebé vivia la químio com si fos un tràmit incòmode”. Els pares expliquen que hi va haver dies de cansament i neguit, però l’alegria de recobrar la seva vida quotidiana era com prendre vitamines. I d’aquesta manera reafirmava, sense ser-ne conscient, la certesa del seu futur.
“La meva medecina va ser l’escola”, assegura l’Andrea. Recorda que, gràcies al fet de poder “assistir” a classe, fer els deures –que li portava el seu germà petit–, aprovar els exàmens i, en definitiva, continuar amb la seva quotidianitat escolar, el càncer no va colonitzar la seva atenció. Un dia va convèncer els seus pares per poder anar a escola físicament. “Estava molt baixa de defenses –recorda l’Inma–, i em feia por que la toquessin o la respiressin”. Ho van valorar amb els metges. Millor amics. I va anar a l’escola amb el mocador al cap. Va anar a una sortida, i un professor va portar un para-sol per a ella. “Els professors es van involucrar d’una manera extraordinària. A l’hospital feien torns per portar-hi els nens. L’habitació solia ser una festa. I van acceptar la seva educació a distància, flexibilitat en exàmens i deures...”.
L’Andrea va rebre l’alta l’endemà que la seva germana naixés al mateix hospital on ella estava ingressada. Havia aprovat sisè, i li tocava començar l’institut. L’Administració li va assignar una plaça en un centre allunyat de casa, però la intervenció de la directora Raquel Serrano va aconseguir que l’inspector de la zona i el director de l’IES donessin suport al canvi. Va començar a l’IES Miramar de Viladecans el setembre del 2013, sis mesos després del fatal diagnòstic. El limfoma ja ha remès. Llueix una cabellera esplèndida. Aquest any acabarà segon de batxillerat. Vol ser mestra.
El dia que va saber que tenia un limfoma, el metge la va advertir que perdria el curs La direcció va reunir el claustre: què podem fer sense immiscir-nos en la família? L’Andrea va seguir les classes connectant-se per webcam des de l’ordinador portàtil