La Vanguardia (Català-1ª edició)
Álvaro Enrigue
Álvaro Enrigue publica ‘Ahora me rindo y eso es todo’, epopeia dels últims apatxes amb dosi de western i molta èpica
NOVEL·LISTA
L’escriptor mexicà Álvaro Enrigue (49) busca arrels a Ahora me rindo y eso es todo, una novel·la total on caben el western, l’èpica, la història... Missioners, colons, indis i tribus que es resisteixen, a la frontera entre Mèxic i els EUA.
Tots, en perspectiva, som fills de la barreja. Tots tenim avantpassats que ens converteixen en mestissos. I en aquesta recerca d’arrels ha aprofundit Álvaro Enrigue (Mèxic, 1969) amb Ahora me rindo y eso es todo (Anagrama). El resultat és una ambiciosa novel·la d’ampli espectre on caben dosis de western, èpica, història... Missioners, colons, indis i tribus que es resisteixen. El paisatge, fronterer, entre Mèxic i els Estats Units.
En aquest univers que es viu mirant enrere destaquen dos personatges: la Camila (“membre d’una estirp de criolls sense honra”), la dona que fuig pel desert, i el tinent José María Zuloaga, que persegueix un grup d’indis que han robat ramats. “La novel·la és un univers tancat, i m’agradaria que no tingués fugues. Escriptors més grans que jo no respectaven la crítica, i devien tenir bones raons..., però jo no tinc la idea general del que he escrit fins que tinc un diàleg amb la premsa”.
“Els fets passen en un lloc que un dia va ser un país entre Mèxic i els EUA”, explica un entregat Enrigue. “La majoria de les nacions indígenes van pactar amb el govern. Però n’hi va haver una a la qual no li va donar la gana rendir-se: els que des d’Occident anomenem els apatxes”.
El volum arrenca amb una total declaració d’amor a la literatura: “Al principi les coses apareixen. L’escriptura és un gest desafiador a què ja ens acostumem: on no hi havia res, algú hi posa alguna cosa i els altres ho veiem”. L’autor explica que en aquesta novel·la ha donat resposta “a totes les preguntes que m’han turmentat tota la vil’autor. da”. Escriptor de mare espanyola i pare mexicà, resident a Nova York i amb arrels catalanes, aposta per una societat fluida en el que alguns ja han batejat com “la gran novel·la mexicana”, inabastable, escrita des d’una tècnica complexa que, malgrat tot, es resol.
Álvaro Enrigue (intervindrà dissabte a la Biennal del Pen- sament del CCCB) va viure un procés de maceració llarguíssim fins a arribar fins aquí. L’obra, que abraça tres llibres, s’inicia amb un relat de western. I això malgrat que els westerns són, per l’autor, la llegenda que s’expliquen els gringos perquè en les seves vides prevalgui la raó burocràtica sobre els excessos de la voluntat individual. “I, des de la meva perspectiva de professor, podria ser pedantment intel·lectual i dir que la novel·la segueix una estructura que inclou de Cervantes a sant Agustí”.
“Un xaman, segons LéviStrauss, és una persona que té una relació concreta amb el llenguatge, perquè cura utilitzant-lo com a eina i medecina”, escriu Lévi-Strauss va assegurar en la seva Antropologia estructural que per als científics el problema amb els xamans “és que sí que curen”.
I com a xaman defineix el llegendari indi Gerónimo, sobre el qual ha investigat: “Era un xaman de guerra, un estrateg. La seva gent, que va resistir el que no està escrit, es rendeix finalment al canyó de Guadalupe. L’exèrcit mexicà li diu a en Gerónimo que els afusellaran, i decideixen llançar la tovallola. Però el més impressionant és aquella imatge, quan baixen del tren, aquell col·lectiu que havia posat en perill tota una nació... i només eren 23 guerrers!”.
És evident que Álvaro Enrigue ha investigat en el seu propi arbre genealògic. És així com ha aconseguit traslladar al paper una cruïlla d’identitats. “El món en què visc no m’agrada, aquest de les nacions identitàries. Hauríem de pensar en un món on les
“Gairebé totes les nacions indígenes van pactar amb el govern, però a una no li va donar la gana de rendir-se” “Aquest món de nacions identitàries on visc no m’agrada; hauríem de pensar en identitats fluides”
identitats fossin fluides... No té res a veure la idea oficial del meu país amb el que jo veig per la finestra. Les identitats són perillosíssimes, les fronteres han de ser flexibles”, afegeix aquest defensor del cosmopolitisme. “Veure els horrors del model neoliberal va ser nutrient per a la meva generació”.
Considera que una part fonamental del seu ofici és mantenir una certa resistència, sent crític, davant les idees establertes que t’han anat acompanyant. “Vaig ser un nen del nacionalisme revolucionari mexicà, tancat en credos socialistes cap enfora i capitalista ferotge cap endins. De vegades hi havia llet i pasta de dents i de vegades no...”.
Tanca la seva aposta, aquest potent i complex artefacte literari, amb aquest supòsit: “Li va dir que la seva vida començava just quan se n’anaven els chiricahua, que era una pena, que havia nascut tard, que seguiria la terra però s’havia acabat el món”.