Els temes del dia

La decisió de Pablo Casado d’elevar a Brussel·les les crítiques als pressupostos, i les dificultats per trobar una solució al problema irlandès en les negociacions del Brexit.

PABLO Casado i Albert Rivera, els joves líders del Partit Popular i de Ciutadans, semblen embrancats en una lluita desesperada pel vot dretà. Això ja era prou palès abans que el partit ultradretà Vox fes la seva presentació al madrileny palau de Vistalegre el dia 7. Però es diria que, després d’aquell acte, Casado i Rivera creuen necessari continuar elevant el to de les seves proclames i crítiques ideològiques. Ahir al matí en vam tenir més proves. En la sessió de control al Govern central celebrada al Congrés, tots dos van desfermar una ofensiva en tota regla, més dura en la forma que precisa en el fons: van qualificar els pressupostos del 2019 pactats per PSOE i Podem, i enviats per a la seva anàlisi a Brussel·les, de “falsos” i “il·legals”, quan no està demostrat que siguin ni una cosa ni l’altra.

Aquest to bròfec de Casado i Rivera no és nou al Parlament espanyol, ni als dels països veïns. Certament, no és el to més edificant. Però tampoc no cal escandalitzar-se. Sempre que, òbviament, les veus estentòries no vehiculin falsedats. Ara bé, una cosa és el que es discuteix a la seu parlamentària espanyola, sense altres límits que els que exigeixen la civilitat i el decòrum, i una altra és traslladar aquest debat intern a fòrums exteriors sense prendre les precaucions degudes per no danyar el prestigi del país.

En aquest últim capítol incorre l’anunci fet dimarts per Casado indicant que pensava aprofitar el seu primer tête-à-tête amb la cancellera alemanya Angela Merkel –celebrat ahir a Brussel·les, en el marc d’una trobada del Partit Popular Europeu prèvia a una reunió del Consell Europeu– per criticar el pressupost de Sánchez. I també incorren en aquest capítol les seves declaracions a la premsa de la capital belga en el mateix sentit. Creiem que el líder dels populars s’equivoca actuant així. En primer lloc, perquè Brussel·les no és el lloc adient per expressar aquests missatges. I, en segon, perquè la seva línia argumental estava plena, per dirho amablement, de mitges veritats. No és cert, com pretén Casado, que Espanya pateixi una “italianització”: no és el mateix que un Govern de centreesquerra aposti per les polítiques socials, després de deu anys de crisi i austeritat, que un altre govern (l’italià), de línia populista i xenòfoba, desafiï obertament les directrius comunitàries. Cal veure si els comptes impulsats per Pedro Sánchez, en cas d’aprovar-se, generaran més “atur”, “retallades” i “recessió”, com diuen els seus rivals. I en últim extrem Brussel·les no necessita que Casado l’informi del que ja sap sobre el projecte de pressupost d’un Govern espanyol en què la titular d’Economia i Empresa, Nadia Calviño, ha estat en els darrers quatre anys, no ho oblidem, directora de Pressupostos de la Comissió Europea.

El que volem dir amb això ho va sintetitzar temps enrere Winston Churchill quan va declarar: “Quan soc a l’estranger, la meva norma és no criticar ni atacar mai el govern del meu país. Després, quan torno a casa, recupero el temps perdut”. Creiem que Casado faria bé de seguir la regla del conservador Churchill, a qui sens dubte admira. Faria bé i, a més a més, li resultaria avantatjós: els polítics que parlen malament del seu país a l’estranger perden suport en el propi. És comprensible que els joves líders exhibeixin ganes, nervi i pugnacitat (com és imprescindible que proposin polítiques de progrés col·lectiu). Però és menys comprensible que cometin errors de principiant.