Detalls que compten

Imma Monsó recorre a la seva experiència personal per recordar la necessitat de cuidar el sistema sanitari públic i preocupar-se pels detalls que, amb un cost reduït, milloren notablement la qualitat dels pacients i faciliten la feina dels soferts professionals: “Entenc que un hospital és un taller de reparació, no un balneari. Però un hospital geriàtric ha de tenir en compte el benestar i confort del malalt i no té lògica que en surti més nafrat del que estava a l’arribada”.

Únicament el personal sanitari compensa la precarietat del sistema

He passat un mes com a acompanyant a la planta geriàtrica d’un hospital públic de províncies. És un lloc petit, enjardinat, lluminós, amb solera. Reuneix la comoditat dels espais reformats i l’encant decadent dels hospitals antics. Com que és el lloc on tota la població geriàtrica de la província hi passa algun període en els últims anys de vida, tindria lògica trobarhi mitjans semblants als que qualsevol residència geriàtrica té per facilitar la vida dels malalts amb demències, que són un altíssim percentatge dels ingressats. Tanmateix, a banda d’alguns matalassos antiescares amb compressor, els recursos per a aquest col·lectiu són pràcticament inexistents. Material ortopèdic bàsic (pijames adaptats que estalvien mètodes de contenció innecessaris) brillen per l’absència. Les paradoxes abunden: malgrat el perjudici que suposa seure més hores del compte (afavoreix la fatiga i les úlceres per pressió), el malalt pot romandre a la cadira durant hores per falta de zeladors. L’escassedat d’aquest personal es tradueix en un bon nombre de filles i fills (sovint d’edat avançada) que supliquen pels passadissos que algú els ajudi a enllitar el malalt. Entenc que un hospital és un taller de reparació, no un balneari. Però un hospital geriàtric ha de tenir en compte el benestar i confort del malalt i no té lògica que en surti més nafrat del que estava a l’arribada. O que reposi menys allà que no pas a casa. Tampoc no té lògica que, malgrat l’atenció que posen en els espesseïdors (per evitar broncoaspiracions), es reparteixin antiinflamatoris i antibiòtics orals de la mida d’un ou de guatlla: si el pacient no porta un martell a la butxaca, es veu obligat a demanar a la infermera que perdi el seu preciós temps matxucant un comprimit de duresa i dimensions absurdes. No poden comprar un molinet? No es contempla la possibilitat de donar-los en pols? No. Algú decideix que per al compte de resultats no és rellevant ennuegar-se amb un comprimit. O algú decideix canviar la partida de bolquers pels d’un altre proveïdor que suposen per als zeladors el doble de temps a l’hora de la col·locació. O algú decideix que el servei d’odontologia ha de romandre misteriosament tancat.

Únicament el personal sanitari (afectuós i competent per regla general) compensa la precarietat del sistema. Tanmateix, pal·liar les mancances d’aquest tipus de recursos no requeriria grans esforços pressupostaris: són minúcies. Justament per això només es pot qualificar d’ignominiós que en una societat pròspera amb una sanitat que es permet finançar tractaments d’eficàcia més que dubtosa o costosos trasplantaments de cara amb gran desplegament de màrqueting no hagi tingut diners, fins ara, per a les minúcies que qualsevol contribuent s’ha guanyat a pols, minúcies que en el tram final d’una vida adquireixen proporcions desmesurades.