La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les dues veritats de l’Ulster
Els nacionalistes tenen por de tornar a ser discriminats; els unionistes, de ser empesos cap a la unitat d’Irlanda
Ala ciutat on es va construir el Titanic, els inconvenients econòmics derivats del Brexit i la reaparició d’una frontera dura entre les dues Irlandes no serien més que la punta de l’iceberg. El gran problema és que desapareguin les salvaguardes als drets polítics i civils de la comunitat catòlica i republicana, garantits pels tribunals europeus com a part dels acords del Divendres Sant. Perquè Theresa May i els conservadors britànics ja han abandonat tota pretensió de neutralitat, formant coalició amb els troglodites unionistes del DUP.
L’Ulster fa gairebé dos anys que està sense govern per culpa de la intransigència del bloc protestant, que es nega a acceptar la igualtat entre l’idioma gaèlic i l’anglès en l’ensenyament i en els mitjans oficials, a legalitzar l’avortament i el matrimoni gai i a castigar la corrupció. Sense necessitat del Brexit, la confiança entre el Sinn Féin republicà i els partits unionistes –sobretot el DUP– ja s’havia esfumat. El Parlament de Stormont està paralitzat des del gener del 2017, sense perspectives a curt termini que torni a operar, i sense cap interès de Londres a mitjançar en el problema, perquè ni és neutral ni vol aparentar-ho. La província funciona amb pilot automàtic.
Un ampli sector dels tories ,enel qual figuren molts dels partidaris d’un Brexit dur i nombrosos columnistes de diaris conservadors com The Daily Telegraph i The Daily Mail, suggereixen directament donar per “caducats” els acords del Divendres Sant ara que la violència ha desaparegut gairebé completament dels carrers, i desafiar la República d’Irlanda (i de passada la Unió Europea) que sigui la que imposi els controls del seu costat en una frontera porosa de 400 quilòmetres, amb més de 200 passos, si és que tant la preocupen el contraban, la divergència de tarifes i la competència deslleial britànica.
“És el retorn al passat –es lamenta l’advocat laboralista Connor Farrell, al seu despatx de la Falls Road, vora les oficines del Sinn Féin–. Els qui donen per descomptat que la pau de què ara gaudim és per sempre s’equivoquen completament. La situació és molt més fràgil del que sembla, i només cal una espurna perquè el polvorí esclati. El moviment republicà no tornarà a les armes, però hi ha dissidents que no necessiten més que una oportunitat. I la reaparició de les barreres frontereres seria el pretext ideal”.
El Brexit ha atrinxerat més encara els unionistes, ja en si una comunitat anacrònica i fanàticament religiosa, reticent al canvi en la societat, conscient que la demografia juga en contra seu (els catòlics tenen més fills i arribaran a ser majoria), nostàlgica dels “temps daurats” dels seixanta, setanta i vuitanta, quan eren el grup dominant, els nacionalistes estaven discriminats, els millors llocs de treball i els millors habitatges eren per a ells, i els instruments de l’Estat (policia, tribunals, administració) protegien aquell statu quo.
“El Divendres Sant ha estat collonut per als republicans, però ha erosionat la nostra posició –diu Thomas Wilson, un instructor d’autoescola del barri protestant de Ballymacarrett, antic feu dels paramilitars lleialistes de grups com l’Ulster Voluntary Force que van cometre tantes matances com l’IRA–. Fins que el DUP (partit al qual vota) va arribar al poder per sostenir Theresa May al Govern, ningú no defensava els nostres interessos. Si les institucions autonòmiques estan paralitzades, és perquè el Sinn Fein demana més i més i més”.
La defensa a ultrança de la Unió és la raó de ser dels partits protestants d’Irlanda del Nord, que veuen en tot una conspiració per empènyer la província a l’annexió a la República (que tindria per a Dublín un cost proporcional al que va haver d’assumir Alemanya de l’Oest després de la caiguda del Mur, i no tothom està per la labor). “Qui és la Unió Europea, la senyora Merkel i el senyor Macron, per crear una frontera artificial al mar d’Irlanda? Perquè això és el que significaria un règim duaner diferent per a l’Ulster. Si les tarifes que se’ns apliquen són similars a les de Brussel·les, i diferents a les de Londres, ens estaran portant a la reunificació. Potser aquest sigui l’objectiu”, comenta Paul Smith, mecànic, a la tribuna principal de l’estadi de Windsor Park, feu del Linfield, els hooligans del qual han arribat a segrestar la megafonia del camp per cridar eslògans contra el Sinn Féin. Ell només arregla cotxes “protestants”, i n’està molt orgullós.
La perspectiva, com es pot imaginar, és completament diferent a les barriades catòliques de l’oest de la ciutat, a prop de l’estadi de futbol gaèlic de Casement Park (nomenat en homenatge a Roger Casement, un diplomàtic i nacionalista irlandès, homosexual, que va treballar per al Foreign Office, i va ser després executat per alta traïció, acusat de ser un espia nazi). “Els partidaris del Brexit no veuen el moment de sortir de la Convenció Europea de Drets Humans, i abandonar la legislació que garanteix la igualtat. Qui ens protegirà llavors? Els unionistes consideren que és el seu país, que el nostre és la República. I que ells manen per dret propi”.
Belfast continua sent una ciutat dividida, el mateix ara en harmonia que durant els troubles, la més ferotge guerra de guerrilles vista a Europa des de la Segona Guerra Mundial. En són testimoni les seixanta “muralles de la pau” (set metres i mig de formigó reforçat i acer) que separen barris o carrers unionistes de nacionalistes, per evitar batalles campals i el llançament de còctels molotov, sobretot en les llargues nits d’estiu, coincidint amb les marxes de l’Orde d’Orange. També el futbol està fracturat per esquerdes sectàries, amb tres equips protestants (Glentoran, Crusaders i Linfield) i només un de catòlic, el Cliftonville, obligat amb freqüència a jugar els seus partits de casa en terreny neutral “per evitar incidents”. El seu estadi té el poètic nom de Solitude (Solitud).
“Que vagin amb compte Arlene Foster (la primera ministra i líder del DUP) i companyia, perquè la pau costa molt guanyar-la però molt poc perdre-la –adverteix a la seva grada Simon McIntyre, empleat d’una funerària, una professió que durant molt de temps va ser una de les més segures a Irlanda del Nord–. L’IRA va néixer arran del diumenge sagnant de Derry el 1968, quan una marxa pels drets civils va ser brutalment reprimida per l’exèrcit britànic davant les càmeres de la televisió. Els acords del Divendres Sant estipulen un repartiment equitatiu del poder i una igualtat davant la llei. Si fan marxa enrere basats en el Brexit, no només hi haurà un desastre econòmic, també sang”.
Els protestants creuen que l’harmonització econòmica i duanera desembocaria en la unitat de l’illa Els acords del Divendres Sant van aturar la discriminació institucional de la comunitat catòlica