Audiència a Lledoners

Això de demà és sensacional. És el que correspon al moment polític que viu aquest país. Un polític pres, acusat de rebel·lió contra l’Estat, rep un altre polític per negociar els pressupostos d’aquest mateix Estat. El polític que el visita no és ministre, ni tan sols un alt càrrec d’Hisenda, ni aspira a ser-ho abans de les pròximes eleccions generals. Què dic! Ni tan sols és militant del partit que governa Espanya. És el líder d’un altre partit que un dia –les voltes que dona la vida– es va negar a votar la investidura del president actual. Ara visita Lledoners amb més poders que qualsevol membre del Consell de Ministres. Quan Montoro componia els pressupostos, el viatger feia el que avui fan els italians: menyspreava el dèficit i desafiava Brussel·les. Ara s’ha convertit en propagandista màxim d’uns comptes que, segons els seus càlculs, tindran superàvit.

I per què aquest senyor, de nom Pablo Iglesias, se’n va a veure el pres Oriol Junqueras i amb capacitat suficient per arribar a acords amb ell, de manera que Esquerra Republicana pugui votar els comptes del Regne? Ah, és que el senyor Iglesias encara no és president del govern de coalició, però és el complement ideal de Sánchez. Encara pot dialogar amb independentistes, perquè no està contaminat pel 155 ni altres conflictes. No hi ha risc que li diguin “o autodeterminació i presos o no hi ha res a parlar”, perquè això no depèn d’ell. Si l’independentisme demana referèndum pactat, Podem també. I si Junqueras és republicà, Iglesias ha tornat a aixecar la bandera contra Felip VI, perquè ningú no l’ha votat.

Així doncs, en Pablo és per a en Pedro com un feliç accident en la seva vida de governant. En Pedro està disposat a deixar-lo que vagi pel món presentant una imaginària targeta de “president bis” a qui només li falta el cotxe oficial i fer servir el Falcon per arribar a Lledoners. Per això funciona com un intermediari de primera i com a ambaixador plenipotenciari del president. Pedro Sánchez, que ja va ser seduït per al pacte que van signar, creu en ell com el gran aconseguidor d’acords, per bé que la majoria dels observadors pensen que el vot afirmatiu d’Esquerra no és el més difícil entre els catalans. Aconseguir el sí de Junqueras, si no hi ha també el del PDECat, és un èxit parcial, però un èxit que trenca solituds polítiques i dona als pressupostos legitimitat d’esquerres.

Sí, senyors: aquesta és l’Espanya del 2018. L’Espanya on, per aconseguir un acord amb el nacionalisme català, cal negociar-lo en una presó, perquè no hi ha un territori neutral. Fora de la presó o lluny de Waterloo no hi ha interlocutors directes amb prou autonomia per pactar res amb Madrid. I és l’Espanya on, per aconseguir audiència en aquesta presó, és necessari no haver col·laborat amb això que els secessionistes anomenen a Catalunya “repressió”. Ah! I ser republicà tampoc ve malament.

No hi ha interlocutors directes amb prou autonomia per pactar res amb Madrid fora de la presó o lluny de Waterloo