El cavall

De lluny estant, i siguin quines siguin les posicions, ningú no entén el capteniment repressiu de l’Estat espanyol. M’he trobat en tota mena de converses, des de persones que col·loquen l’independentisme català en el sac del populisme fins a defensors de la “madre patria”, per bé que faci segles que feliçment la varen abandonar. També, lògicament, aquells que defensen els drets dels pobles, en general amb poc coneixement dels detalls del conflicte, però amb la música adequada. Simpatia per Catalunya, no sempre; acceptació per la reacció d’Espanya, gairebé mai.

I quan aterrem en els presos, l’exili i els trenta anys de rebel·lió, ni el més convençut de la unitat espanyola defensa aquesta desmesura, si més no en privat. Altra cosa és la lletania pública de l’“Espanya és una democràcia”, “és un afer intern”, i l’etcètera que forma part del relat dels interessos geopolítics, però és esgarrapar una mica fora de micròfons, i la crítica cau en barrina. El més significatiu no és la pràctica unanimitat amb què critiquen els excessos de l’Estat contra Catalunya, sinó l’absoluta manca de sorpresa. A ningú el sorprèn que Espanya actuï així, i el motiu el resumiria l’expressió que ahir mateix em deia a Miami un argentí nacionalitzat nord-americà: “Són colonitzadors. Mai no han baixat del cavall”.

Això mateix deuen pensar ara a Flandes, on la història bèl·lica d’Espanya està molt viva en la memòria flamenca, amb el fantasma del duc d’Alba convertit en el monstre dels contes infantils. Per bé que, en els mitjans espanyolistes (i el terme és precís, perquè la majoria de la premsa espanyola ha deixat de fer informació, per exercir sense inhibicions la propaganda), en Borrell hagi esdevingut la reencarnació de don Pelayo, la fatxenderia de treure les credencials al diplomàtic flamenc ha semblat el que és: un nou acte desproporcionat, desesperat i contrari a la lògica del segle XXI. De fet, i malgrat que Espanya hagi esdevingut una democràcia moderna, i formi part de la UE, els tics del nacionalisme espanyol són tan profunds i reaccionaris, que hom pot llegir l’Egmont de Goethe com si fos un text modern. El 1568 moria decapitat el comte d’Egmont, el gran líder flamenc, condemnat a mort pel duc d’Alba. Goethe el va immortalitzar en la literatura i Beethoven en la música, i hi ha fragments de l’obra que semblen escrits avui mateix.

Per exemple, diu el príncep d’Orange, decidit a fugir, a Egmont, que vol quedar-se, quan l’envestida espanyola sembla propera: “I si hi hagués sentència abans del procés? Càstig abans de la sentència?”. I en explicar-li que pensa sortir del país per evitar ser capturat, li diu: “No som particulars, Egmont. Si ens toca sacrificar-nos per molts, també ens toca salvar-nos per molts”. Egmont va ser decapitat a la Grand Place de Brussel·les. Orange va liderar la revolta que culminaria amb la independència de la seva terra. Història antiga...

Orange a Egmont, 1568: “I si hi hagués sentència abans del procés? Càstig abans de la sentència?”