Nobel al creixement

L’Acadèmia Sueca ha decidit atorgar el premi Nobel d’Economia (de fet, el premi del Banc Nacional de Suècia per a les Ciències Econòmiques) a William Nordhaus i a Paul Romer per la seva integració, respectivament, del canvi climàtic i de la innovació tecnològica en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini. Com ja ens té acostumats, el comitè Nobel fa equilibris per donar el premi. D’una banda, premia Romer per haver demostrat com la generació d’idees i la innovació poden induir a un creixement perpetu. De l’altra, premia Nordhaus per l’estudi de les conseqüències negatives per al canvi climàtic d’aquest creixement i per apuntar-ne possibles pal·liatius. Tot un exercici de correcció política. I encara més. El comitè ha estat valent donant el premi a Romer ja que ell va expressar el 2016 una crítica ferotge a l’anàlisi macroeconòmica contemporània del que va dir que ha representat “tres dècades de regressió intel·lectual”. Una crítica que és reminiscent de la conferència de Hayek el 1974 en la cerimònia del premi Nobel, criticant també trenta anys d’anàlisi macroeconòmica. Romer va centrar la seva crítica en el model del cicle econòmic dominant (el model del “cicle econòmic real”) que es basa segons l’autor en “forces imaginàries” per explicar les fluctuacions de l’economia, fent un paral·lel amb la teoria de cordes en la física de partícules. Líders de la teoria del cicle econòmic real van arribar a afirmar, abans de la Gran Recessió del 2008-2009, que el cicle havia estat dominat. A més, Romer va dimitir a començaments d’aquest any com a economista en cap del Banc Mundial després de 15 mesos, desencisat i crític amb l’organització de la investigació al banc.

Tots dos economistes s’han preocupat dels problemes a llarg termini i han basat les seves anàlisis en el model de creixement de Solow (premi Nobel el 1987). En aquest model l’acumulació de capital té rendiments decreixents (és a dir, un nivell de capital més gran ocasiona un retorn addicional més petit), i aquest fet implica que la distància entre països rics i pobres s’hauria d’escurçar, cosa que no sempre ocorre. Romer explica les diferències en les taxes de creixement entre països en què hi ha diferents incentius per generar idees i innovar. La innovació és precisament el que pot evitar l’efecte dels rendiments decreixents. En efecte, una major innovació fa que els treballadors siguin més productius com a conseqüència del progrés tecnològic. Malgrat això, el mercat no tendeix a generar prou innovació ja que aquesta proporciona beneficis que no són apropiats plenament per l’inventor o innovador.

En l’argot econòmic, la innovació genera una externalitat positiva per a la societat. Aquesta és una raó de ser del sistema de patents que protegeix els inventors i de la subvenció pública a la investigació bàsica. Segons Romer el coneixement és el fonament del desenvolupament econòmic i allò que possibilita superar els rendiments decreixents associats a la inversió en capital físic.

Nordhaus estén el model de Solow incorporant la interacció entre l’economia, les emissions i el clima. Aquí l’externalitat analitzada, la contribució a l’escalfament global per les emissions de carboni, és negativa. Nordhaus integra al model de creixement econòmic el cicle del carboni, amb una tendència per a la concentració de CO2 en l’atmosfera i la variació de la temperatura global segons el balanç dels fluxos d’energia des de i cap a la Terra. D’aquesta manera pot simular l’efecte de diferents polítiques, com ara impostos o quotes a les emissions, en l’economia i al nivell d’emissions. Segons Nordhaus, el millor remei per pal·liar els efectes de les emissions de gasos que provoquen l’efecte hivernacle és imposar una taxa global al carboni. El principi segons el qual qui contamina paga es basa en les propostes que Pigou ja va formular els anys 1920: qui creï una externalitat negativa s’ha d’enfrontar al cost social de la seva activitat. Naturalment, en lloc d’un impost al carboni es pot obtenir el mateix resultat amb un sistema ben dissenyat de permisos per contaminar. El model de Nordhaus permet estimar quin impost al carboni seria necessari per contenir les emissions a un cert nivell o per mantenir l’increment de la temperatura global per sota de 2 graus Celsius. Per cert, el recent panel de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic recomana que l’augment no excedeixi d’1,5 graus. S’ha de considerar que hi ha un grau d’incertesa molt alt sobre els efectes de les emissions en el clima i la temperatura global. El millor argument per a la lluita contra el canvi climàtic és que, malgrat que la probabilitat d’un desastre sigui petita, els efectes són potencialment devastadors, i per això val la pena invertir en prevenció. Els models de Nordhaus també consideren vuit regions al món i, per tant, permeten una anàlisi més afinada de les conseqüències de polítiques públiques diferenciades.

Una conclusió consistent amb els treballs dels flamants premiats és que la inversió en ciència i tecnologia és rendible en termes socials. Esperem que es generin prou idees brillants perquè siguem capaços alhora de controlar les emissions i augmentar el nivell de vida de les generacions futures.

Segons Nordhaus, el millor remei per pal·liar l’efecte hivernacle és imposar una taxa global al carboni

PATRIK STOLLARZ / AFP