Masoquisme?

Són masoquistes? És inevitable preguntar-nos-ho quan veiem com Jair Bolsonaro ofèn, menysprea i amenaça les dones i, malgrat això, moltes l’han votat. És cert que les brasileres voten Bolsonaro molt menys que els seus compatriotes masculins, i que han creat un moviment específic d’oposició, Êle Nâo (ell no). Això no presenta cap misteri. A mi el que m’agradaria entendre és l’altra cara de la moneda: que, malgrat tot, milions de brasileres el votin. Perquè no és simplement un candidat conservador, el programa del qual coincidiria amb el desig d’algunes, per exemple, de reforçar la família tradicional; si no que s’ha mostrat obertament agressiu amb elles, com quan li va dir a una diputada que no la violava perquè no s’ho mereixia. Com Duterte, el president filipí, que atribueix les violacions al fet que “hi ha moltes noies boniques”, o Trump, que es vanta d’“agafar-les pel cony”... Les que el voten, són masoquistes o què?

Justament el dia que Bolsonaro va obtenir gairebé cinquanta milions de sufragis jo assistia a un concert a l’Auditori mal anomenat Nacional (en realitat, madrileny). L’Orquestra Nacional tocava la banda sonora original, deguda a Gottfried Huppertz, de Metròpolis (Fritz Lang, 1927), mentre es projectava la pel·lícula. Que conté una escena llarga i sàdica en la qual una joveneta és perseguida per un home dolent i és salvada finalment per un de bo... No els sona? Quantes pel·lícules hem vist en què passa el mateix... o una variant, en què el dolent i el bo són el mateix? Pel·lícules antigues i modernes, de masses o d’art i assaig, dirigides a tota mena de públic: infantil, adolescent, adult... Des de La bella i la bèstia fins a Tesis, passant per Vertigen (D’entre els morts), Átame, Iron Man... i podríem continuar. Sembla que sigui una constant de la nostra cultura. I no només ho sembla: ho és.

Des de petitones, les dones aprenem que som éssers indefensos, sempre a la mercè de l’atac d’un home, de qui no podem salvar-nos nosaltres mateixes, ni una altra dona, ni ningú més que un altre home, o el mateix. Ens acostumem, així, a una vulnerabilitat que no es basa en la diferència de força física respecte als homes (això es podria reparar amb armes o arts marcials), sinó en una por irracional.

Per això –sospito– moltes voten un Bolsonaro, un Donald Trump, un Duterte. No és masoquisme, és síndrome d’Estocolm.