No ho veiem arribar

La que va ser la primera dona al capdavant de la Secretaria d’Estat dels Estats Units, Madeleine Albright, ha escrit això: “A diferència de la naturalesa, que avorreix el buit, el feixisme l’acull de bon grat”. És una manera molt potent de descriure el problema. Això està explicat al seu últim llibre, titulat Fascismo. Una advertencia. Albright va conèixer el feixisme molt de prop, sent nena va haver de fugir de la seva Txecoslovàquia natal. El buit prolifera en les nostres democràcies, hom diria que és una característica principal de la crisi de la política actual: gravitar sobre el buit, produir buit, normalitzar el buit fins a convertir-lo en el paisatge habitual. Parlaments, governs, partits contribueixen a multiplicar aquest buit diàriament.

Quant de buit necessita el feixisme de nou encuny per convertir-se en alguna cosa més que una amenaça potencial? Alguns països d’Europa ja tenen els ultres en el govern. Quant de feixisme és necessari en el medi ambient social per constatar que hem abaixat la guàrdia? La major part de testimonis de l’adveniment del nazisme coincideixen que Hitler i els seus sequaços no van ser presos seriosament durant massa temps, fins que aquells tipus ridículs es van revelar com la més pura expressió d’una forma inèdita de barbàrie, la més destructiva i abjecta que han contemplat els segles.

Quina atenció cal prestar als nous ultres europeus? El dubte sorgeix quan un partit –cas de Vox a Espanya– intenta abandonar els ravals de la marginalitat per disputar un tros del pastís electoral a la resta de forces polítiques. N’informem poc o massa sobre els populistes de dreta que promouen polítiques d’odi i d’exclusió basades en la por i en l’explotació dels instints més primaris? Els missatges d’altres temps s’ofereixen en un nou envàs, però nosaltres pensem que ja estem avisats, que aquesta vegada no se’n sortiran perquè tenim memòria. Estem així, tranquils, però de sobte apareixen imatges de joves espanyols, amb prou feines adolescents, desfilant amb el braç aixecat, repetint consignes de mort, i no sabem què pensar. Manuel Chaves Nogales, gran periodista andalús, va viatjar el 1933 a Alemanya i va publicar diversos reportatges sobre el nazisme al diari Ahora, després reunits en el volum Bajo el signo de la esvástica. En un d’aquests treballs informatius, anota una cosa que recorda certes actituds ben actuals: “El nacionalsocialisme és, indubtablement, un moviment reaccionari, però no com s’ho imaginen els reaccionaris espanyols. Parleu a un jove nazi de les bones qualitats dels seus grans, i veureu quin infinit menyspreu sent per ells, com els odia. El passat? Un teixit d’errors. El kàiser Guillem? Un vell covard que tenia por de la guerra”.

Després de l’any 1945, les ments més preclares de la política, el pensament i la ciència van establir que això no tornaria a repetir-se. Que tot havia de conduir a evitar precisament això, començant per l’educació. Però no havíem previst el buit que ens envolta i que alimenta els enemics de la democràcia i les llibertats. Mentre analitzàvem les disfuncions del sistema, les seves fallades i les seves degeneracions, potser l’excés de confiança va enterbolir la nostra mirada. Hi ha feixistes –ens dèiem– però no poden arribar a la meta, fins i tot els hem parat a França, on més a prop van ser d’assolir el màxim poder. La desconfiança en les institucions democràtiques que va irradiar la crisi econòmica a partir de l’any 2008 s’ha carregat el nostre sistema d’alarmes i caminem mancats d’escut. Com ha destacat recentment Albert Sáez, la transversalitat de la desconfiança permet que el nou feixisme pesqui en antics votants de centredreta i de centreesquerra.

Hem devaluat tant les paraules que a alguns els semblarà inadequat parlar de feixisme, és molt més tranquil·litzador ficar-ho tot al sac dels populistes de dreta, sembla que el mal així és menor. No el veiem arribar perquè ens espanta designar-lo com el que és en realitat. No volem veure-ho. La senyora Albright és precisa: “I per què en ple segle XXI tornem a parlar de feixisme? Ho diré sense embuts: una de les raons és Donald Trump. Si considerem el feixisme com una ferida del passat que estava pràcticament curada, l’accés de Donald Trump a la Casa Blanca seria una mica així com arrencar-se la bena i treure’s la crosta de passada”. Hi ha alguns èmuls de Donald Trump a Europa, també a Espanya.

Acabo amb una lliçó valuosa del periodista alemany Sebastian Haffner, que va fugir a Londres i va publicar allí l’any 1940 un dels primers llibres reportatge sobre la realitat del nazisme com es vivia: “En l’últim moment decisiu, quan encara hi havia una oportunitat de combatre els nazis amb eficàcia, els enemics dels nazis van ser traïts i abandonats pels líders en qui confiaven. Des d’aleshores, s’han aferrat a un clau roent i han acudit en massa a qualsevol partit que els prometés algun tipus de resistència davant els nazis, però sempre els han deixat a l’estacada i han acabat decebuts i desmoralitzats”.

L’excés de confiança va enterbolir la nostra mirada; hi ha feixistes –ens dèiem–però no poden arribar a la meta